“Sense crítica d’art, una cultura no és sana”

El con­cepte de crítica en gene­ral té més sen­tit que mai. Si en la soci­e­tat del conei­xe­ment no ocupa un lloc pri­vi­le­giat, vol dir que anem mala­ment. Un dels senyals que les coses no van bé és que la crítica d’art ha patit una recu­lada gravíssima en els mit­jans de comu­ni­cació, gai­rebé fins a des­a­parèixer.

La crítica d’art no casa amb la soci­e­tat de la rapi­desa i de la lleu­ge­resa, perquè demana un apro­fun­di­ment. Però el cert és que la situ­ació a què hem arri­bat nosal­tres és insòlita a fora. Per poc que s’hagi viat­jat a les capi­tals artísti­ques del món, espe­ci­al­ment en l’anglo­saxó, veus que els dia­ris tenen una secció potent de crítica d’art, directa, dura i que fa tre­mo­lar els artis­tes i els museus. Aquí pot­ser això inco­moda. Pel que sigui, no interessa que hi sigui. No és sa per a la cul­tura. Però, no ens enga­nyem, la pro­fessió és ben viva en altres espais: ha evo­lu­ci­o­nat, s’ha trans­for­mat i és essen­cial en el sec­tor de les arts visu­als. Hi ha una para­doxa molt gran a Cata­lu­nya. En tots aquests anys, s’ha anat arti­cu­lant i ha anat crei­xent el sis­tema de l’art. Hi ha més crítics i comis­sa­ris que mai, perquè aquest sis­tema els neces­sita, però el cas és que juguem un paper resi­dual. Qui crea els con­tin­guts de les mil expo­si­ci­ons que es cal­cula que es fan cada any als museus, a les gale­ries i als cen­tres d’art de Cata­lu­nya? Prin­ci­pal­ment els artis­tes, però en tàndem amb els crítics i els comis­sa­ris. I així i tot se’ns mar­gina. Aquesta és una de les prin­ci­pals llui­tes que hem d’ento­mar des de l’ACCA. Que, d’autocrítica, també en podem fer, és clar.

No ens podem que­dar en el nos­tre món d’espe­ci­a­lit­zació. Hem d’estar en els debats cen­trals de les arts i de la cul­tura del país. Ser més valents i més humanístics i opi­nar de moltíssims més temes, com del patri­moni, per exem­ple.

O s’impulsa un pacte naci­o­nal per a la soci­e­tat del conei­xe­ment i l’art, ja no dic només la crítica, és ine­xis­tent. Torno a les con­tra­dic­ci­ons que et deia. Hi ha crítics d’art que són antropòlegs, docents, molts venen de les huma­ni­tats. És clar que som capaços de tenir un dis­curs que vagi més enllà de l’art, i amb la sin­gu­la­ri­tat del nos­tre espe­rit crític envers l’statu quo, que ens dis­tin­geix. Però, aviam, és que l’art sem­pre ha anat més enllà de l’art!

La pro­fes­si­o­na­lit­zació. Estem total­ment des­pro­te­gits. Anem cap al model dels autònoms, fins i tot hi van els càrrecs més alts de la cadena, les direc­ci­ons dels equi­pa­ments. Tots estem fent bolos contínua­ment a la intempèrie. Impera la llei de la selva. Volem crear una bústia per denun­ciar les males pràcti­ques. Fixant qui­nes són les males pràcti­ques, és clar. Les intuïm perquè les patim dia rere dia, però les hem de posar sobre el paper. Neces­si­tem una endreça per poder tre­ba­llar bé i amb unes con­di­ci­ons dig­nes i regu­la­des. Al que aspi­rem és a avançar cap a l’Esta­tut de la Crítica d’Art. Vali­dat per les admi­nis­tra­ci­ons, ens per­me­tria adreçar-nos als nos­tres con­trac­tants amb un empa­ra­ment que ara no tenim.

El bar­ce­lo­na­cen­trisme ha fet molt mal també al món de l’art. Tot el ter­ri­tori per a nosal­tres és impor­tant. S’han de fer-hi acci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves reals. I en farem més. Per què es va fer la pri­mera a Agra­munt? Per dues raons. L’una, que el cen­te­nari de Gui­llem Vila­dot, pio­ner de la poe­sia visual, no va tenir suport de la Gene­ra­li­tat. L’altra, Gui­no­vart, que hi té la seu de la seva fun­dació, per la recent muti­lació que ha sofert una obra seva en un edi­fici de Coderch de la zona alta de Bar­ce­lona. Volem estar a sobre d’aquests atacs con­tra el patri­moni modern i con­tem­po­rani. Els esta­tuts de l’ACCA indi­quen clara­ment que hem de denun­ciar-los. I no ens limi­ta­rem a fer comu­ni­cats: bus­ca­rem ali­ats, pot­ser més enllà de l’art i tot, per fer pro­tes­tes efec­ti­ves. Pas­sen cada dos per tres. En altres països és incon­ce­bi­ble: el sis­tema reac­ci­ona ràpida­ment quan hi ha la més petita amenaça a una obra d’art, sigui de l’època que sigui.

Orgull d’ACCA, per des­comp­tat. És una asso­ci­ació impor­tant de Cata­lu­nya i de més enllà. Dins l’asso­ci­ació inter­na­ci­o­nal de crítics d’art, som dels que més socis tenim: 230. Més que a Ale­ma­nya i que a Itàlia. A Europa se’ns valora, perquè som una enti­tat activa. I, sí, tenim per­fils i sen­si­bi­li­tats dife­rents, del comis­sari d’art hiper­con­tem­po­rani al pro­fes­sor de bar­roc, però estem més units del que sem­bla. Tenim força, més de la que ens pen­sem. I encara podem tenir-ne més perquè hi ha una nova gene­ració, que no ha cone­gut res més que la pre­ca­ri­e­tat, amb molta ener­gia i ganes d’entrar a l’ACCA.

Poc. Si enten­gues­sin la poten­ci­a­li­tat que tenen les arts visu­als d’aquest país no hi dedi­ca­rien tan pocs recur­sos. Hi ha hagut una millora els últims anys, però és del tot insu­fi­ci­ent. I al món de la crítica i del comis­sa­riat només hi arri­ben les engru­nes.

Oberta i col·labo­ra­tiva, però no de ser­vi­tud. Sabem molt bé el que hem de rei­vin­di­car. Hem vin­gut per can­viar coses perquè volem viure en ple­ni­tud la nos­tra pro­fessió i ara no podem.