La consciència, al maleter

Josep Julién va gua­nyar el Quim Masó 2021 i el SGAE Jar­diel Pon­cela per aquesta obra, en la qual prova de qüesti­o­nar la legi­ti­mació de la violència ins­ti­tu­ci­o­nal. L’autor va ser pràcti­ca­ment tes­ti­moni de la loca­lit­zació i eli­mi­nació del ter­ro­rista que va sem­brar mort i por a la Ram­bla el 17 d’agost del 2017. En la peça, ima­gina què pas­sa­ria si un jove, abans de come­tre el pri­mer crim, topa amb una casu­a­li­tat que el des­via del tràgic final. Julién pro­voca aquest cop de volant i trans­forma el crim en una esca­pada per­se­guit per la màfia, la poli­cia i els seus pro­pis com­panys de cèl·lula giha­dista. I el super­vi­vent ho fa de la mà d’una pros­ti­tuta de car­re­tera i la seva filla.

Wajdi Mouawad cons­tru­eix llargs viat­ges en els seus mun­tat­ges (des d’Incen­dis, Lito­ral o Un obús al cor a Souers) que aca­ben sent iniciàtics. Hi ha una acció tre­pi­dant, (i sovint san­guinària i cruel) però també una des­co­berta de les con­tra­dic­ci­ons del per­so­natge. Aquest Bonobo es queda més en la peripècia de l’esca­pada, grata poc en la pro­fun­di­tat del pro­ta­go­nista. I encara menys amb la doble moral de la soci­e­tat ben­pen­sant. Moha Ama­zian va par­ti­ci­par a Car­rer Roba­dors, en el qual emer­gia més aquest debat intern. La peça s’explica en forma de decla­ració. Com si algú estigués detin­gut i l’esti­gues­sin inter­ro­gant. L’actor assu­meix el paper pro­ta­go­nista i Neus Ballbé alterna espai sonor amb rèpli­ques de per­so­nat­ges secun­da­ris, però que aca­ben sent vitals per al desen­vo­lu­pa­ment dels fets. La direcció de Julién és tan pre­sent que el per­so­natge, car­re­gat de fra­ses cur­tes, s’expressa com el pro­ta­go­nista nazi que inter­pre­tava Julién a Avin­guda Naci­o­nal. Ama­zian expli­cava dies abans de l’estrena que el seu pro­ta­go­nista era un jove que sobre­vi­via com qual­se­vol altre. Però, en rea­li­tat, la peripècia pels bai­xos fons en aquesta esca­pada con­necta ben poc amb la majo­ria dels joves (que mai viu­ran una esca­pada de pel·lícula simi­lar) I podem dir de pel·lícula perquè hi ha una presència cons­tant d’imat­ges que evo­quen l’angoixa o des­cans dels pro­ta­go­nis­tes. El film té el mèrit de no tapar mai el pes de la nar­ració, del tea­tre que es pro­du­eix en viu a ’ins­tant, en pri­mer pla. Tot i així, sí que es revela un desig per aju­dar unes des­em­pa­ra­des, que sem­bla impen­sa­ble en la ment d’un ter­ro­rista (i que les hagués atro­pe­llat sense mira­ments, si les hagués tro­bat en el punt de l’atemp­tat). Aquesta con­tra­dicció, tan fèrtil, queda tapada per la nar­ració inces­sant. La consciència con­ti­nua espe­rant obli­dada al male­ter del cotxe d’aquesta road­mo­vie amb un espai con­cep­tual molt sug­ge­ri­dor i una il·lumi­nació genial i afi­nada. En les pres­ses de la road movie, s’han obli­dat els motius per empren­dre el viatge emo­ci­o­nal, la neces­si­tat de fer net (o no) en la res­pon­sa­bi­li­tat ciu­ta­dana per legi­ti­mar una poli­cia que va aba­tre el jove ter­ro­rista quan ja estava acor­ra­lat en una vinya del Penedès.