Mirador
David Castillo
El marquès de Sade o la tragèdia del plaer
Sintetitzava Alexandrian en un assaig publicat per l’editorial de l’exili Ruedo Ibérico que el marquès de Sade “és l’únic autor que ha estat capaç de crear el zero absolut de l’amor. És això el que el converteix en insubstituïble, la seva posició davant la filosofia de l’erotisme: no es pot abandonar la lectura més que refent per a un mateix, amb més clarividència, els valors íntims que va destruir tan radicalment”. En l’època de la violència sexista i del políticament correcte, de la persecució sistemàtica dels grapaculs, l’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Sade. La llibertat o el mal és quasi una heroïcitat. No han presentat el Sade excessiu que va trepitjar les masmorres franceses del segle XVIII, sinó que ofereixen la possibilitat que cadascú faci una interpretació, que pensi per ell mateix més enllà de censures moralistes.
Fins a mitjan octubre, la gran mostra sobre el “divino marquès”, tal com el definia Salvador Dalí, serà a Barcelona. No se la perdin. Com altres grans mostres d’escriptors, recordo la de Pasolini o la de Ballard, l’exposició en si ja és una aventura: infinitat de material, quadres dels grans surrealistes que el van reivindicar fins a la sacietat, televisions i pantalles amb les recreacions que directors de cinema i teatre han fet de les seves cèlebres novel·les o llibres de filosofia. No he calculat el temps, però per veure-la des d’una lectura comprensiva necessitaríem unes tres hores, amb racons interessants, on podem reflexionar sobre la violència de gènere o la quantitat d’assassinats de dones que es produeixen cada any. L’escena de la violació de La taronja mecànica, de Kubrick, pot marcar els límits entre ficció i realitat, tot i que l’autor del llibre es va basar en la violació de la seva dona per uns salvatges que van atacar casa seva. El que podria resultar políticament incorrecte queda superat per la qualitat expositiva i pel missatge cultista i obert sobre els errors de la censura i totes les prohibicions. Diríem que no és apta per a polítics en campanya, sí per a gent oberta i amb desig d’il·lustrar-se. Un dels grans cervells de les feministes, l’escriptora francesa Simone de Beauvoir, admetia que l’aventura de Sade conté una àmplia significació humana: “Podem satisfer les nostres aspiracions a la universalitat sense renegar de la nostra individualitat? O només podem integrar-nos en la col·lectivitat mitjançant el sacrifici de les nostres diferències? En Sade, les diferències s’exageren fins a l’escàndol, i la immensitat del seu treball literari ens demostra amb la passió que desitjava ser acceptat per la comunitat humana: en ell trobem, sota la forma extrema, el conflicte que cap individu pot eludir sense mentir-se a ell mateix. Aquí tenim la paradoxa i, en cert sentit, el triomf de Sade: en què per obstinar-se en les seves singularitats ens ajuda a definir el drama humà de la seva generalitat.” Perseguit i censurat, Sade també ha estat un símbol, no només dels llibertins sinó de totes les avantguardes del segle XX, que en va fer una lectura esplendorosa: Bataille, Breton, Apollinaire, Buñuel, Man Ray, Duchamp, Picasso i la resta de pintors i escultors.
Ahir, en la roda de premsa, la directora del CCCB, Judit Carrera; el responsable d’exposicions, Jordi Costa, i els comissaris Alyce Mahon i Antonio Monegal van insistir que no es tractava d’una exposició sobre Sade –que també ho és– sinó sobre la seva transcendència i la complicitat dels artistes que el van interpretar. Costa va estar genial recordant que té moltes més entrades a internet la delicada cantant britànica dels anys vuitanta Sade Adu que el marquès. Impecablement, Carrera va contextualitzar les fronteres entre la llibertat i el mal a finals del XVIII. També el va associar a la llibertat sexual i a la dissidència de gènere actuals. Múltiples lectures que podem complementar amb la relectura del diví. La primera peça de Joan Fontcuberta ja és de traca, porta d’entrada al plaer.