art
Juan Carrete, gran expert de l’art del gravat
Va dirigir la Calcografía Nacional de Madrid i va ser molt de temps cap de redacció de la revista ‘Goya’. Era un home savi i seriós, gens donat a un envaniment que, per mèrits, es podria haver permès perfectament
Ha mort Juan Carrete Parrondo. Nascut a Madrid el 1944, es va doctorar a la Complutense, va dirigir la Calcografía Nacional –dependent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando– i va ser un dels més grans historiadors del gravat espanyol. Va ser també molt de temps el cap de redacció de la revista Goya de la Fundación Lázaro Galdiano, una de les millors publicacions d’història de l’art de l’Estat espanyol.
El vaig conèixer a la Biblioteca de Catalunya, on ell venia, des de Madrid, a consultar l’antiga secció de gravats, dibuixos i mapes que jo portava, anys abans que s’instituís la unitat gràfica. Recordo que el va sorprendre molt que aquí tinguéssim milers de matrius de gravats de fusta per a xilografies ja que allà pràcticament no en tenien, i només havien conservat les de coure i altres metalls, que són la base de la Calcografia que ell dirigia.
Era un home savi i seriós, gens donat a un envaniment que, per mèrits, es podria haver permès perfectament, i donava la imatge de la tòpica austeritat castellana, però alhora tenia un peculiar sentit de l’humor, mai agressiu tanmateix. Quan vam rebre conjuntament el llegat gràfic d’Ismael Smith –ell per a la Calcografia i jo per a la Biblioteca de Catalunya– ens vam repartir equitativament les matrius calcogràfiques, però les litogràfiques –sobre zenc– Carrete va decidir que vinguessin totes a la Biblioteca nostra.
Va formar part del tribunal –aleshores encara de cinc membres– de la meva tesi doctoral, i van dir des de la secretaria de la Facultat que era reticent a venir. Els mitjans de comunicació madrilenys que contaminaven –i encara contaminen– l’opinió pública espanyola amb una imatge apocalíptica de Catalunya –molts anys abans del procés!– feien creure a molta gent d’allà de bona fe que l’ambient aquí era irrespirable i hostil a la cultura espanyola. Al final va accedir a venir, i es va adonar que res d’allò que li havien pintat era cert, i que aquí se l’acollia amb la calidesa i respecte que la seva figura mereixia. Estava tan feliç de veure la realitat catalana, que temps després, quan la tesi va sortir en forma de llibre, va tornar per ser-ne el presentador, cosa que va ser a la seu de l’IEC, rovell de l’ou del catalanisme cultural, on ningú va estranyar-se, naturalment, que ell s’expressés en castellà, de la mateixa manera que també ell havia avaluat la meva tesi escrita en català sense fer cap escarafall.
Carrete va publicar el Catálogo del Gabinete de Estampas del Museo Municipal de Madrid: estampas españolas (Madrid, 1985), nombrosos treballs de recerca, especialment sobre Goya i altres gravadors il·lustrats com Manuel Salvador Carmona, les fitxes dels quals es recullen al catàleg de la Biblioteca Nacional de Madrid .
Però també va fer grans síntesis. Va dirigir els dos volums dedicats a El grabado en España (1987-1988), de la col·lecció Summa Artis, en què em va convidar a participar i donar així una visió descentralitzada poc habitual en les iniciatives generades des de Madrid. També fou autor d’El arte de la estampa en la ilustración: las bellas artes (Alzira, 1988), Difusión de la ciencia en la España ilustrada: estampas de la Real Calcografía (Madrid, 1989), Grabado y creación gráfica (Madrid, 1989) i El grabado académico en la época de Goya (Saragossa, 1996).
Va ser igualment comissari de diverses exposicions molt especialitzades que van contribuir decisivament a difondre el coneixement d’aquest art tan cabdal en la transmissió de coneixements al llarg de la història que és el gravat. Va deixar la Calcografia per dirigir el Centro Cultural del Conde-Duque, entre altres dedicacions professionals que tindria, i també va ser professor de la UNED.
Feia temps que no estava bé. Vaig parlar amb ell per telèfon fa poques setmanes, i la seva veu era extremadament fosca i vacil·lant. El 29 de maig va convocar amics i alguns col·legues a una copa de cava al Gabinet de Dibuixos del Museo del Prado, acollits per José Manuel Matilla, cap de conservació d’aquest departament museístic. Es tractava clarament d’un comiat, però vaig ser tan poc perspicaç que no ho vaig saber detectar, i no hi vaig acudir. Sé que aquesta trobada el va fer content malgrat la imminència del que estava augurant. Només quatre dies després ens va deixar.