Juan Carrete, gran expert de l’art del gravat

Ha mort Juan Car­rete Par­rondo. Nas­cut a Madrid el 1944, es va doc­to­rar a la Com­plu­tense, va diri­gir la Cal­co­grafía Naci­o­nal –depen­dent de la Real Aca­de­mia de Bellas Artes de San Fer­nando– i va ser un dels més grans his­to­ri­a­dors del gra­vat espa­nyol. Va ser també molt de temps el cap de redacció de la revista Goya de la Fun­dación Lázaro Gal­di­ano, una de les millors publi­ca­ci­ons d’història de l’art de l’Estat espa­nyol.

El vaig conèixer a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, on ell venia, des de Madrid, a con­sul­tar l’antiga secció de gra­vats, dibui­xos i mapes que jo por­tava, anys abans que s’ins­tituís la uni­tat gràfica. Recordo que el va sor­pren­dre molt que aquí tinguéssim milers de matrius de gra­vats de fusta per a xilo­gra­fies ja que allà pràcti­ca­ment no en tenien, i només havien con­ser­vat les de coure i altres metalls, que són la base de la Cal­co­gra­fia que ell diri­gia.

Era un home savi i seriós, gens donat a un enva­ni­ment que, per mèrits, es podria haver permès per­fec­ta­ment, i donava la imatge de la tòpica aus­te­ri­tat cas­te­llana, però alhora tenia un pecu­liar sen­tit de l’humor, mai agres­siu tan­ma­teix. Quan vam rebre con­jun­ta­ment el lle­gat gràfic d’Ismael Smith –ell per a la Cal­co­gra­fia i jo per a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya– ens vam repar­tir equi­ta­ti­va­ment les matrius cal­cogràfiques, però les litogràfiques –sobre zenc– Car­rete va deci­dir que vin­gues­sin totes a la Bibli­o­teca nos­tra.

Va for­mar part del tri­bu­nal –ales­ho­res encara de cinc mem­bres– de la meva tesi doc­to­ral, i van dir des de la secre­ta­ria de la Facul­tat que era reti­cent a venir. Els mit­jans de comu­ni­cació madri­lenys que con­ta­mi­na­ven –i encara con­ta­mi­nen– l’opinió pública espa­nyola amb una imatge apo­calíptica de Cata­lu­nya –molts anys abans del procés!– feien creure a molta gent d’allà de bona fe que l’ambi­ent aquí era irres­pi­ra­ble i hos­til a la cul­tura espa­nyola. Al final va acce­dir a venir, i es va ado­nar que res d’allò que li havien pin­tat era cert, i que aquí se l’aco­llia amb la cali­desa i res­pecte que la seva figura merei­xia. Estava tan feliç de veure la rea­li­tat cata­lana, que temps després, quan la tesi va sor­tir en forma de lli­bre, va tor­nar per ser-ne el pre­sen­ta­dor, cosa que va ser a la seu de l’IEC, rovell de l’ou del cata­la­nisme cul­tu­ral, on ningú va estra­nyar-se, natu­ral­ment, que ell s’expressés en cas­tellà, de la mateixa manera que també ell havia ava­luat la meva tesi escrita en català sense fer cap esca­ra­fall.

Car­rete va publi­car el Catálogo del Gabi­nete de Estam­pas del Museo Muni­ci­pal de Madrid: estam­pas españolas (Madrid, 1985), nom­bro­sos tre­balls de recerca, espe­ci­al­ment sobre Goya i altres gra­va­dors il·lus­trats com Manuel Sal­va­dor Car­mona, les fit­xes dels quals es recu­llen al catàleg de la Bibli­o­teca Naci­o­nal de Madrid .

Però també va fer grans sínte­sis. Va diri­gir els dos volums dedi­cats a El gra­bado en España (1987-1988), de la col·lecció Summa Artis, en què em va con­vi­dar a par­ti­ci­par i donar així una visió des­cen­tra­lit­zada poc habi­tual en les ini­ci­a­ti­ves gene­ra­des des de Madrid. També fou autor d’El arte de la estampa en la ilus­tración: las bellas artes (Alzira, 1988), Difusión de la cien­cia en la España ilus­trada: estam­pas de la Real Cal­co­grafía (Madrid, 1989), Gra­bado y cre­ación gráfica (Madrid, 1989) i El gra­bado académico en la época de Goya (Sara­gossa, 1996).

Va ser igual­ment comis­sari de diver­ses expo­si­ci­ons molt espe­ci­a­lit­za­des que van con­tri­buir deci­si­va­ment a difon­dre el conei­xe­ment d’aquest art tan cab­dal en la trans­missió de conei­xe­ments al llarg de la història que és el gra­vat. Va dei­xar la Cal­co­gra­fia per diri­gir el Cen­tro Cul­tu­ral del Conde-Duque, entre altres dedi­ca­ci­ons pro­fes­si­o­nals que tin­dria, i també va ser pro­fes­sor de la UNED.

Feia temps que no estava bé. Vaig par­lar amb ell per telèfon fa poques set­ma­nes, i la seva veu era extre­ma­da­ment fosca i vacil·lant. El 29 de maig va con­vo­car amics i alguns col·legues a una copa de cava al Gabi­net de Dibui­xos del Museo del Prado, aco­llits per José Manuel Mati­lla, cap de con­ser­vació d’aquest depar­ta­ment museístic. Es trac­tava clara­ment d’un comiat, però vaig ser tan poc pers­picaç que no ho vaig saber detec­tar, i no hi vaig acu­dir. Sé que aquesta tro­bada el va fer con­tent mal­grat la imminència del que estava augu­rant. Només qua­tre dies després ens va dei­xar.