Mor l’històric galerista Francesc Mestre

Ha mort el gale­rista bar­ce­loní Fran­cesc Mes­tre, tot un refe­rent del sec­tor. Nas­cut el 1941, el 1970 va començar por­tant la gale­ria As i, un any després, va pas­sar a diri­gir la gale­ria Adrià, on s’hi va estar set anys i mig. “Miquel Adrià, un home molt obert, em va dei­xar fer el que vaig voler. Em movia per la intuïció i per les ganes. Em van aju­dar molt dos gale­ris­tes mítics: Miquel Gas­par i René Metras, a la gale­ria del qual també vaig aca­bar tre­ba­llant”, expli­cava en una entre­vista a El Punt Avui, el 2016, quan era a punt de rebre el premi honorífic a la seva tra­jectòria durant la Nit del Gale­risme.

Li va cos­tar molt obrir el seu propi espai. Va fer el pas el 2001, amb una espe­ci­a­lit­zació: recu­pe­rar artis­tes del pas­sat, obli­dats com a con­seqüència de la Guerra Civil. El dibuix i el gra­vat van ser els seus dos camps de joc prin­ci­pals. En motiu del desè ani­ver­sari de l’espai, l’his­to­ri­a­dor de l’art Fran­cesc Font­bona va rei­vin­di­car Mes­tre en un arti­cle a la revista El Temps com “un gran conei­xe­dor no sols de l’art català del segle XX en l’aspecte estètic, sinó també de les seves impli­ca­ci­ons sociològiques, i natu­ral­ment de les cir­cumstàncies, no sem­pre inno­cents, que han pre­si­dit la impo­sició i la difusió de gus­tos i noms. (...) La seva tasca aviat esde­vingué molt nota­ble per a fer entrar en el món de l’art molts que fins ales­ho­res no gosa­ven fer el pas d’adqui­rir peces perquè segu­ra­ment les tro­ba­ven poc asse­qui­bles econòmica­ment o, fins i tot, perquè no es veien amb cor de pas­sar la bar­rera que hi ha entre l’esta­tus del sim­ple visi­tant d’una gale­ria i el del cli­ent actiu.”

“No és una pro­fessió fàcil. Però és apas­si­o­nant. Ara em trobo amb un pro­blema greu. Cli­ents de tota la vida em diuen: “És que no hi entenc.” “És a dir –els dic jo–, em reco­ma­nes una pel·lícula i no ets cinèfil, em reco­ma­nes un res­tau­rant i no ets gastrònom, però en canvi amb l’art no t’atre­vei­xes.” Gent del món de la cul­tura i tot et diuen que no hi ente­nen. Només en l’art sem­bla que hi hagi d’haver algú que et digui que això t’ha d’agra­dar i que això no t’ha d’agra­dar. Hi ha por d’opi­nar per un mateix”, sos­te­nia en l’entre­vista a aquest diari.

I hi afe­gia: “La meva època arriba al final. Qui que­dem? Jo, l’Igna­cio de Las­sa­letta (va morir l’any pas­sat) i para de comp­tar. Hi ha d’haver un canvi, és clar. Ara bé, l’artista, per donar-se a conèixer, neces­si­tarà sem­pre un espai on pugui ven­dre. Pot­ser hi haurà menys locals a peu de car­rer? M’agra­da­ria que no fos així, però... I les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques hau­rien d’afa­vo­rir el sec­tor.”

El col•lec­ci­o­nista Antoni Gelonch s’ha aco­mi­a­dat d’ell així a les xar­xes soci­als: “per­sona afa­ble, home savi, memòria de l’art de la segona mei­tat del segle XX a Cata­lu­nya, amic entra­nya­ble, i el meu gale­rista de referència.”