La mescla de la frontera

Quan Joey Burns, la veu i guitarra de la banda Calexico , va comentar al seu fill que la música del pare apareixia a la banda sonora de la sèrie Breaking Bad, la reacció va incloure sorpresa però també la incredulitat amb la qual els més joves menystenen els mèrits dels seus grans. Banderilla és l’essència musical de la frontera, aquell so que comença amb trompetes de mariachis i es mou sedosa, com una serp pel desert de Sonora on el 1996, a la ciutat de Tucson, a Arizona, va néixer Calexico, una banda singular dins el món del rock independent. Raresa musical perquè sempre són al mig de la frontera, no en una banda o en l’altra. El rock fronterer de Calexico s’assedega de les font que beuen musicalment del sud-est dels Estats Units però també amb la influència, determinant, de les del nord de Mèxic. Calexico sorgeix de la tradició americana, la música d’arrel, però s’allunya del que podríem considerar “fórmula Wilco”.

Joey Burns va comentar l’anècdota de Breaking Bad a les poques cançons de l’únic concert que la banda ha realitzat a Catalunya. Va ser diumenge al vespre a l’ Auditori de Girona per celebrar els 20 anys del disc Feast of Wire, les cançons del qual, com Quattro, van irrompre ja en una primera part que podríem definir com a més obscura amb Black Heart o amb homenatges al post-punk de Joy Division amb les notes de Love Will Tear Us Apart , corejada pel públic, tímid però motivat per la veu i les mans de Joey Burns. La versió dels de Manchester era el llaç final a Not even Stevie Nicks, que, tal com va explicar Burns, quan la va compondre li va sonar a Fleetwood Mac. Acostumats a paisatges àrids de cactus, els plàtans de la Devesa se’ls van aparèixer com un final d’estiu primaveral. Així ho va reconèixer Joey Burns, que va formar Calexico amb el bateria John Convertino. Després s’hi han afegit músics que els han acompanyat part del camí com Depedro.

Per Calexico la frontera no és un cau sinó un clam. Durant l’hora i mitja de concert van trepitjar la pols de l’spaguetti western per ràpidament recuperar la sofisticació amb una atmosfera més jazzística traslladant el públic al Nova York de Greenwich Village. Va ser a partir de Güero Canelo , combinat amb Desaparecido de Manu Chao quan es va buscar l’espai de trobada en el límit, la mescla. Així es va embolicar els clàssics com Crumble i No Doze amb una sonoritat de Buena Vista Club Social. A la frontera, hi van arribar també sons llatinoamericans com Cumbia de Donde. Després de gairebé trenta anys, tot s’ha de celebrar, i per això cal fer festa amb Flores y Tamales.