El sant que més petja ha deixat a la ciutat

Els orígens i la vida de sant Narcís estan farcits d’incògnites, un combustible magnífic per encendre tot tipus de llegenda. S’han donat per bones les dades de la seva etapa a Girona, la darrera de la seva vida, ja que al cap de tres anys d’arribar-hi, hi moriria martiritzat enmig d’una missa, l’any 307. El problema és que la majoria de les dades són apòcrifes i tardanes, cosa que les fa poc fiables. Sembla documentat que al segle IV era a Augsburg, on va conèixer Santa Afra.

Nosaltres, però, seguirem pels camins de la llegenda, deixant per a altres més seriosos les qüestions històriques. A finals de l’any 304, sant Narcís va arribar a Girona amb el seu diaca sant Feliu, i a principis de l’any 305 va fixar-hi la residència episcopal. Segons la memòria popular (sigui el que sigui aquesta cosa), el sant bisbe es va instal·lar en una casa situada entre el carrer de Sant Narcís, avui carrer del Pou Rodó, i el carrer de les Mosques. En aquell temps, el cristianisme anava guanyant adeptes i això era vist per les autoritats com una amenaça. L’emperador Dioclecià va ordenar la darrera gran persecució contra els cristians, que es va emportar sant Narcís i el seu diaca sant Feliu. Abans, però, havia aconseguit esquivar el martiri deixant una petja prop de la finestra per on havia fugit que va portar els perseguidors a suposar que era a dins. Des de llavors, la petjada va romandre a l’ampit d’aquella finestra de la casa número cinc del carrer del Pou Rodó, al moll de l’os de la mitologia gironina, tal com recull Joan Amades, el 1952, en el seu ‘Costumari català’.

El patró de Girona, protagonista de nombrosos miracles i de la llegenda més característica de la ciutat, la de les mosques, no comença a ser reconegut i venerat fins ben entrat el segle X. La primera menció documental és una butlla del papa Silvestre II del 1002, la qual cosa indica que el culte hauria començat uns decennis abans, només. També en la primera meitat del segle XI, l’abat Oliba esmentava en un sermó el culte a Narcís, on el qualifica de “flor del paradís” i “estel del matí”. El cos havia estat trobat incorrupte cap al final del segle X, la qual cosa va fer que s’iniciés el culte al sant. Al segle XII es va crear la Confraria de Sant Narcís i, arran del setge de la ciutat, el 1285, es va revifar. El 1387 va ser nomenat protector i patró de la ciutat de Girona, substituint sant Feliu.

El 1782, el bisbe Tomàs de Lorenzana va fer construir una nova capella dedicada al sant, on es va instal·lar un reliquiari d’argent i van traslladar-hi el cos el 2 de setembre del 1792.

El 1936, una comissió de setze persones van decidir obrir el sepulcre per aixecar acta notarial del seu contingut. Alguns ossos, pocs, i força ornaments corresponents a un bisbe. El mite del cos incorrupte es desfeia. Poc després, amb el trasbals de la guerra, la desaparició de les restes va ser total, i va començar un procés de recerca en què devots i visionaris passaven informacions dels llocs on podien estar enterrades les restes del sant. El 1968, després d’anys de recerca, una persona va revelar a mossèn Andreu Bachs, que sospitava que les restes havien estat enterrades, el suposat emplaçament del cos del sant prop de la plaça de toros. Després de tres anys d’investigacions per part de metges i veterinaris, es va concloure que els ossos eren d’animals.