La Re-sentida fa un cant valent a les noves masculinitats

Fa qua­tre anys, La Re-sen­tida va sig­nar un dels pri­mers èxits de la direcció de Juan Car­los Mar­tel al Lliure amb Pai­sa­jes para no colo­rear, en què un grup de noies denun­ci­ava amb con­tundència l’hete­ro­pa­tri­ar­cat (coin­ci­dia amb les mobi­lit­za­ci­ons al car­rer de Xile con­tra el pre­si­dent con­ser­va­dor Sebastián Piñera, que aca­ba­ria subs­ti­tuint el pro­gres­sista Gabriel Boric, i amb les mani­fes­ta­ci­ons a causa de la sentència de l’1-O a plaça Urqui­na­ona). Ara La posi­bi­li­dad de la ter­nura és el tre­ball que han fet un grup de nois, d’entre 14 i 18 anys.

Marco Layera, codi­rec­tor amb Caro­lina de la Maza, admet que aquest grup de set nois és una bom­bo­lla que no res­pon a la mas­cu­li­ni­tat impe­rant. Aquests accep­ten de grat la ten­dresa, una manera de rela­ci­o­nar-se i esti­mar dife­rent de la que marca la soci­e­tat. De la Maza con­si­dera que el tea­tre va ser un “fil­tre” invo­lun­tari per detec­tar tes­ti­mo­nis valents que rei­vin­di­quen una nova mas­cu­li­ni­tat. L’obra només es podrà veure avui i fins dis­sabte a la Sala Fabià Puig­ser­ver, en una gira euro­pea que s’ha fet coin­ci­dint amb les vacan­ces esti­vals del país andí. Al desem­bre, s’estre­narà el mun­tatge a San­ti­ago de Xile, on, per pri­mer cop, els nois enfron­ta­ran la seva mas­cu­li­ni­tat diversa davant dels seus amics. Per ara, ja han cop­sat la sor­presa dels pares, que s’han sorprès d’alguns rols que ells no prac­ti­quen. Per a La Re-sen­tida, el tre­ball amb menors implica que els fami­li­ars són els pri­mers còmpli­ces. Però, en rea­li­tat, qui fa el segui­ment de cures són les mares i els pares s’han tro­bat amb un qua­dre que els marca com a per­pe­tu­a­dors de pri­vi­le­gis, ja a dalt l’esce­nari. El tea­tre ha estat una forma d’empo­de­rar-se i de reconèixer-se com a dife­rents res­pecte als pares.​En rea­li­tat, la jerar­quia i la impo­sició del rol ja va que­dar expo­sada a Oasis de la impu­ni­dad (en què La Re-sen­tida feia un qua­dre ter­rorífic sobre la violència esta­tal durant i després de la dic­ta­dura). Layera con­fia fer un ter­cer capítol amb actors no pro­fes­si­o­nals a par­tir d’un càsting amb gent gran, que l’adul­to­cen­trisme ha arra­co­nat: “A Xile, no tro­baràs mai una àvia sola en un bar”, diu Layera.