Caldria més Aurora i menys Almudena

Carme Portaceli s’ha arriscat a fer una postal que s’apropi a l’univers de la novel·lista Almudena Grandes. La madre de Frankenstein imagina una trama, entre romàntica i desesperada, sobre el captiveri d’Aurora Rodríguez Carballeira al manicomi de Ciempozuelos. L’obra s’embriaga de les paraules i les històries de la novel·la i perd la mirada per a la versió escènica. Aquest homenatge a la paraula escrita no fa un favor a la que es volia homenatjar. Deixar-se endur per la literatura comporta un inici carregat de representació de subtrames que acaben cansant. La segona part, ja amb l’argument centrat en l’opció de repetir l’aventura maternal de salvar el món d’Aurora Rodríguez, manté una tensió i austeritat que completen el quadre per aixecar l’ovació final del públic (merescuda, pel record de la novel·lista).

Almudena Grandes es deuria captivar per la història d’Aurora Rodríguez, una dona superdotada que va decidir assassinar la seva obra, la seva filla Hildegart, quan va sentir que no estava disposada a seguir el destí que la mare li havia marcat, des de la infància. El 2015, Carmen Domingo va fer una obra potent en què es basava en aquesta confessió (Yo maté a mi hija), en què a partir de la fórmula fàcil d’un periodista que entrevista la mare es descabdellen tot de raons (i d’equívocs) que fan pensar en si Aurora és massa lúcida o té brots de bogeria. Només calia que Portaceli seguís la intuïció de la novel·lista. De fet, que al repartiment hi hagi Blanca Portillo interpretant el paper d’Aurora fa suposar que l’adaptació se centra en la mare i no tant en l’univers de misèria, religió i franquisme arbitrari. La coproducció CDN/TNC recorre a la peripècia a partir dels ulls del psiquiatre Germán Velázquez (un molt solvent Pablo Derqui, com sempre). Llueix Macarena Sanz en el paper de la jove inexperta María Castejón: la seva vida desgraciada se salva gràcies a l’empenta dels dos protagonistes romàntics republicans.Escènicament, la buidor s’imposa. Paco Azorín ha plantejat un quadre d’una Espanya engarjolada en una mena de camp de concentració. Aquesta austeritat no casa amb la voluntat de l’espectacularitat d’un muntatge al qual li hauria anat millor esplaiar-se amb Aurora, i no tant amb l’estimada Almudena.