“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Podríem dir que soc una persona molt fordiana. Las cosas sencillas, Delicioso i una altra pel·lícula que s’estrenarà aviat, Louise Violet, podríem dir que segueixen els codis dels westerns. Els personatges expliquen la història, són el més important de la pel·lícula. La clau és la trobada que es produeix entre els diferents personatges que estan dins d’un context més gran.

Quan va començar el confinament estava escrivint un altre guió. Després d’una setmana tancat, vaig sortir per comprar menjar i vaig passejar pels carrers buits de París. Quan caminava per la vorera vaig veure una senyora que caminava en sentit contrari i, en acostar-se a una distància de 10 metres, es va aturar i va canviar de vorera. Era evident que tenia por de mi. Llavors vaig tornar a casa i vaig dir als productors de la pel·lícula que necessitava un mes per reflexionar sobre aquesta experiència que acabava de viure. I vaig pensar que seria interessant parlar d’això, de què passa quan dues persones que no es coneixen es troben i comencen a interessar-se l’una per l’altra.

Jo penso que és la qüestió fonamental, però alhora és una pregunta molt quotidiana. Hem de començar a fer-nos aquesta pregunta, però sabent que és perillosa. Quan faig cinema és perquè la gent se senti millor, almenys just després de veure la pel·lícula. Sé que és una felicitat que no durarà, però espero que la gent se senti bé una estona. En la vida és molt important ser eficaç, avançar, millorar, progressar, però també és important aixecar el cap i aturar-se. I crec que demanar-nos si som feliços és una pregunta que tothom s’hauria de fer cada dia quan s’aixeca.

Sí, però la pregunta requeriria una resposta molt llarga i complicada. La veritat és que vivim molt ràpid i les xarxes socials no ajuden, encara ens fan córrer més. Ha esdevingut molt complicat pensar. El fet de reaccionar amb una idea o un comentari no és pensar. Hem caigut en una mena d’època d’histerisme col·lectiu i cadascú de nosaltres el que fem és reaccionar, però no parem a pensar. La racionalitat es basa a compartir idees i, a partir d’aquestes idees existents, crear idees noves. Però tot va tan ràpid que agafem el mòbil i hem de respondre 20 correus i 40 missatges. Jo als meus fills els dic que treguin el telèfon a l’habitació i que després ja respondran tots aquests missatges. M’agrada dedicar un temps a escriure cada dia, però si tingués el telèfon al costat no podria avançar.

No crec que els protagonistes siguin persones senzilles, la veritat. El títol és Las cosas sencillas, però la història és complicada, i els protagonistes també ho són. Són personatges que estan bloquejats, que porten les màscares, i jo el que vull demostrar és que les coses es tornen molt més senzilles quan un accepta mostrar-se tal com és, desvelar el que té a dins i fer confiança a l’altre.

Doncs ja he fet una altra pel·lícula amb ell i en faré una quarta. Recorda que John Ford va fer 14 pel·lícules per a John Wayne, i Scorsese, 11 amb Robert de Niro. Vaig escriure el film per a Grégory Gadebois, clarament. No sabia qui faria l’altre paper. Quan vaig proposar fer la pel·lícula a Lambert Wilson, vaig transformar el personatge per adaptar-lo a la meva visió d’aquest actor. Abans de llegir el guió, ell em va dir: “Segur que m’agradarà, perquè em proposes treballar amb el més gran actor francès.”

Sí, de ben segur. Podria respondre Elon Musk, però, en realitat, crec que els dos personatges són dues fases de cada un de nosaltres. D’una banda, el que vol ser eficaç, reconegut, ràpid, tenir suport en el seu treball, fer-ho el millor possible. I, d’una altra banda, el que no vol que l’emboliquin, que el deixin sol, el que vol observar com corre l’aigua del riu, gaudir de la bellesa del món. Tots estem una miqueta entre els dos extrems i la pel·lícula relata la trobada entre aquestes dues fases que tenim tots.