Una alegria que ha de ser col·lectiva

Puan, títol de la pel·lícula que es cor­res­pon al d’un car­rer de Bue­nos Aires i amb el qual també s’ano­mena la Facul­tat de Filo­so­fia i Lle­tres de la capi­tal argen­tina, va ser rodada uns mesos abans de l’arri­bada de Javier Milei a la pre­sidència del país i del des­man­te­lla­ment de l’Estat a càrrec del nou govern, tan sal­vatge. Dit això, la comèdia escrita i diri­gida con­jun­ta­ment per María Alché i Ben­jamín Nais­hat és una defensa de la uni­ver­si­tat pública feta amb la consciència que peri­llava a l’Argen­tina, però ara és pot veure com una pre­mo­nició d’un des­as­tre encara més gran: l’esmen­tada facul­tat, que ja sub­sis­tia en la pre­ca­ri­e­tat, ha patit una reta­llada del 70 per cent i és mes que pos­si­ble que hagi de tan­car aviat. Tan­ma­teix, en des­a­cord amb la des­es­pe­rança, Puan també mos­tra una acti­tud de dig­ni­tat i de resistència que s’encarna en la filo­so­fia i la seva ense­nyança: una pos­si­bi­li­tat del pen­sa­ment crític i del com­bat en con­tra d’una eco­no­mia sal­vatge que enganxa a l’ego­isme.

La trama pre­senta la dis­puta de dos pro­fes­sors antagònics per ocu­par una càtedra de filo­so­fia política: això, en prin­cipi, perquè, com he apun­tat, hi ha en joc una cosa més impor­tant i, final­ment, vin­cu­lant entre els opo­si­tors. En el cen­tre del relat hi ha Mar­celo Pena, que a vega­des sem­bla acor­dat amb el seu cognom. Esplèndi­da­ment inter­pre­tat per Mar­celo Subi­otto, és un home en crisi, encara que no se n’adoni, que es troba immers en la rutina de la seva dedi­cació a la uni­ver­si­tat men­tre que no s’ocupa gaire del seu fill i amb la seva dona duen vides força sepa­ra­des. Alguna cosa tron­to­lla quan, arran de la mort sob­tada d’un catedràtic del qual era dei­xe­ble, sem­bla des­ti­nat a ocu­par la plaça del difunt, però apa­reix un altre pro­fes­sor que, amb el desig de tor­nar d’Ale­ma­nya havent-hi fet una car­rera acadèmica lluïda, també hi aspira. Aquest altre pro­fes­sor, Rafael Sujarc­huk/Leo­nardo Sba­ra­glia, és seduc­tor i carismàtic, maneja amb habi­li­tat les xar­xes soci­als i, a més, manté una relació amb una actriu de moda.

Mar­celo ni vol ni segu­ra­ment podria ser un pro­fes­sor enllu­er­na­dor i s’aferra a la seva manera d’expli­car l’opo­sició entre les visi­ons de la huma­ni­tat (amb les seves con­seqüències polítiques) de Rous­seau i de Hob­bes. Afor­tu­na­da­ment i en des­a­cord amb aquell cinisme tan sovin­te­jat que es com­plau en la dolen­te­ria humana, no es deriva cap a una guerra oberta entre els dos pro­fes­sors. No hi ha una presa de par­tit. Sujarc­huk pot ser pedant, pre­su­mit, egocèntric, però s’evita la seva ridi­cu­lit­zació i, quan fa una lliçó, des­plega un llu­minós dis­curs que apel·la a Spi­noza per com­ba­tre la por amb la potència de vida d’una ale­gria que ha de ser col·lec­tiva. I aquest és l’espe­rit del film.