Balades, resurreccions i addictes a l’esperança

Explica la llegenda que el nom de The Kooks deriva de la cançó de David Bowie del mateix nom. El polièdric artista britànic no només va ser un rei sinó que ha estat font d’inspiració per a nombrosos músics, pintors pop i gent del teatre i la poesia. Ja no hi és però se l’enyora. Per aquest motiu i també per la trajectòria dels Kooks em feia gràcia assistir al concert de tarda vespre del Cruïlla de divendres.

Envoltats de bandes d’aquí i d’un públic miraculosament excèntric i petonaire en aquests anys reiteratius d’avorriment, els anglesos van saltar a l’escenari del Fòrum a donar-ho tot. Els de Brighton, amb la falsa etiqueta indie –son clarament una banda de britpop, que és un autèntic calaix de sastre–, ja fa vint anys que rodolen per aquests mons de déu, i ho saben fer sense ser excessivament originals. El públic era majoritàriament jove, cosa que convertia el cronista en un mamut més prehistòric encara. Els nois tenien ganes de divertir-se i la tralla dels Kooks va ser l’excusa perfecta des del primer tema, com s’havia fet amb l’aclamat Sweet Caroline de Neil Diamond que sonava abans comencessin pels altaveus i que el públic va corejar amb entusiasme. Animats pel cantant Luke Pritchard, des dels primers temes Always where I Need to Be, Sofa Song, Eddie’s Gun i l’esplendorosa Ooh La, la banda va dissipar amb la brisa la xafogor de la tarda. Sortint de les calors de la primera línia, el cronista va retrocedir fins al bancs de davant dels grafiters, que pinten durant els concerts. Cal aplaudir balades com Seaside, molt apropiada per l’emplaçament de costa del Cruïlla. O la potent Do You Wanna en l’últim tram de l’actuació. Una hora i quart de concert més que convincent.

Tot i que el programa està seleccionat amb cura, amb nombrosos artistes catalans, l’esdeveniment suposa un maremàgnum més enllà d’un grup en concret. Per posar un exemple al bellíssim espai Vueling: els bascos de Shinova tenien una gran parròquia escoltant els seus himnes sobre les addiccions i la derrota, un existencialisme obscur però ben realista sobre els perills de córrer sense frens. Vist l’escenari en picat, amb el mar de fons, el concert mantenia una versemblança estranyament brillant. Balades ionquis de vacances en un espai perfectament ordenat.

Cruïlla representa moltes propostes. També el plaer de passejar per un territori d’art lliure. El cronista, però, tenia curiositat, quasi morbo, per tornar a sentir la canadenca Avril Lavigne, una de les deesses del canvi de segle, amb una evolució amb clarobscurs. Feia gairebé vint anys que no venia per la ciutat quan arrasava amb discos com ara Let Go –gravat quan tenia només 16 anys– i, sobretot, Under My Skin. Van vendre milions de còpies i la van catapultar a competir amb les Spice Girls, però amb un rock grunge tirant a punk d’estampeta. A punt de fer quaranta anys, Avril va recuperar els seus grans èxits davant un públic que evocava la teen, alguns però amb carrets amb nadons. Els temps han canviat definitivament, i el cronista va evocar sense nostàlgia temes com Girlfriend, Complicated i Skater Boy, que la van fer milionària. El pares d’aleshores ara som avis, i les criatures que les sentien són pares. Llei de vida. Cal dir que sona millor que a l’època. Segurament perquè en aquesta professió, la veterania és un grau. O no?