Cinema

cinema

Fa vint-i-cinc anys que Shyamalan fa trampes

No va ser el seu debut, en tot cas en el gènere del ter­ror, però El sisè sen­tit va ser l’obra que el va exalçar a la indústria de Hollywood i va con­ver­tir el seu nom, M. Night Shya­ma­lan, en tot un segell per­so­nal. Estre­nada als Estats Units el 6 d’agost del 1999, quan el guio­nista de Stu­art Little (sí, repas­seu els crèdits) com­plia 28 anys, i d’això ja en fa exac­ta­ment un quart de segle, con­tra tot pronòstic va resul­tar ser la segona pel·lícula més taqui­llera de l’any, només per sota de Star Wars: L’amenaça fan­tasma. I no només això: el film va acon­se­guir la nomi­nació a l’Oscar a la millor pel·lícula, a més de con­ver­tir-se en un feno­men de culte.

Des que va demos­trar que de vega­des podem veure els morts, Shya­ma­lan va con­ti­nuar estre­nant pel·lícules en què tot­hom espe­rava el gir final (com el d’El sisè sen­tit), una llosa que ell va assu­mir amb deter­mi­nació men­tre ela­bo­rava, una a una, obres por­ten­to­ses, algu­nes fins i tot tant o més supe­ri­ors (El pro­te­git, Senyals, El bosc) que mus­cu­la­ven una car­rera que dona­ria un tomb envers el declivi amb The Last Air­ben­der (2010).

Tan­ma­teix, cinc anys després, va estre­nar La visita (2015), una pro­posta de found foo­tage amb poc pres­su­post però ela­bo­rada amb un gran exer­cici d’estil que va demos­trar la pasta de què està fet aquest cine­asta que avui estrena a la car­te­llera La trampa, un thri­ller de sus­pens i intriga al més pur estil de Hitch­cock, mar­cat per la tensió cons­tant, del qual molts diuen que és una de les seves millors pel·lícules en anys. Josh Hart­nett és el pro­ta­go­nista d’aquesta història que asse­gura emo­ci­ons for­tes, i si volíeu girs, doncs la trama (la trampa) n’està far­cida.

“Veig morts”

Tor­nem a l’ani­ver­sari de la pel·lícula que el va mar­car per a bé i per a mal, la ter­cera de la seva fil­mo­gra­fia. Pro­ta­go­nit­zada per Bruce Willis, Toni Collette i el nen Haley Joel Osment, recor­dem que narra com un psicòleg infan­til que no passa el seu millor moment emo­ci­o­nal té la volun­tat d’aju­dar un nen de vuit anys que asse­gura que és capaç de par­lar amb espe­rits tur­men­tats del més enllà que el visi­ten cons­tant­ment. És veri­tat que la història és plena d’ensurts, sor­pre­ses i efec­tisme, però, a diferència de la tendència del ter­ror diguem-ne de caire ado­les­cent que va mar­car els noranta, l’enfo­ca­ment de Shya­ma­lan, que tren­cava les con­ven­ci­ons, apro­fun­dia en el fons dramàtic i més psi­cològic dels per­so­nat­ges. Willis aju­dava el nen a tro­bar el seu camí, de la mateixa manera que el nen l’aju­dava a tro­bar el seu. Dei­xant de banda que, a l’estil de la influ­ent sèrie de tele­visió de Rod Ser­ling La dimensió des­co­ne­guda, la reve­lació final l’empa­ren­tava amb clàssics com Psi­cosi, El pla­neta dels simis i L’imperi con­tra­a­taca. Bri­llant.

És un exem­ple de com fun­ci­ona Hollywood que després d’alts i (alguns) bai­xos hàgim recu­pe­rat la millor versió de Shya­ma­lan quan ell ha hagut de bre­gar amb pres­su­pos­tos més bai­xos, espre­ment el seu enginy i saber fer indis­cu­ti­bles gràcies a una major lli­ber­tat cre­a­tiva.

Split (2016) i Glass (2019), sor­pre­nent­ment, ens van res­si­tuar i empal­mar amb la seva obra mes­tra, El pro­te­git (Umbre­aka­ble, 2000); Tiempo (Old, 2021) és un diver­ti­ment reei­xit que fun­ci­o­na­ria a la per­fecció en l’uni­vers de Ser­ling, i Lla­man a la puerta (2023), una paràbola potent si li com­pres la pre­missa rocam­bo­lesca: uns assal­tants dema­nen a una pare­lla gai un sacri­fici majúscul si volen evi­tar la fi del món. El que ja sabem segur, però, és que tenim corda de Shya­ma­lan per a estona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.