La pols de la bellesa

El cas d’Anton Ferret Baig (Sant Pere de Ribes, 1968) és del tot singular en el panorama de la poesia catalana actual. No va publicar el seu primer llibre, el notable aplec de sonets Perdent la por (Saldonar), fins fa un any, quan el poeta ja en comptava cinquanta-cinc. Ell mateix ha reconegut que aquesta opera prima responia a la crisi dels cinquanta. L’obra aplegava un feix de reflexions convertides en poesia a propòsit de pors molt greus, fondes; però també n’hi havia d’altres, força, sobre pors força més lleus, per entendre’ns, que Ferret desenvolupava amb un deix d’ironia memorable. Amb prou feines un any més tard, doncs, apareix aquest llibre; en aparença, més modest que l’anterior (recull només divuit poesies), però que –i cal llegir-lo amb atenció– constitueix un pas endavant en una trajectòria que, pel fet d’haver estat tan tardana, ha arrencat amb la maduresa guanyada.

En l’epíleg, el poeta Joan Duran fa referència als “retrats d’uns paisatges que s’abeuren en les aigües de la quotidianitat i que alhora arrelen a l’argila del mite”. L’observació és justíssima, per tal com Ferret se serveix de la ciutat fundacional per a la nostra civilització (o una de les tres, juntament amb Atenes i Jerusalem) per mostrar-nos, amb uns versos d’una admirable fondària, l’aura del mite i la col·lecció de ruïnes que acumula. Roma –assegura Ferret– “és Roma / i és orbe i és ciutat i és imperi i és por”. Doncs bé, la comesa de la por –la seva inexorable realitat– urpeja, una vegada i una altra, la seguretat dels predicats anteriors en l’enumeració transcrita.

El llibre, per tant, se serveix d’un símbol tan potent com el de la ciutat eterna, la ciutat de Pere, i el poeta va adequant-lo a l’estricta precarietat de la vida humana, de l’edat, de les conviccions, dels sentiments. El títol, en aquest sentit, ja resulta prou explícit. I Teresa Tort, en el pròleg, n’aclareix la intenció: “[l’autor] viatja cap endins emmirallant-se en la decrepitud majestuosa dels temples romans”. Si se’m permet, Turisme interior és un llibre amb molta mala llet. Sense estridències, això sí, no gens solipsista: lúcid en la formulació d’unes analogies que fan de l’art lírica, des de sempre, la màxima expressió del llenguatge. Pits de lloba, posem per cas, és una poesia molt breu, de només sis versos: “Les cúpules lluents són mamelles inverses / de la lloba de l’urbs, la que alleta la història / amb mugrons daurats” (el fonament llegendari de la lloba apareix en altres versos). D’aquestes mamelles en naixeran uns núvols –“cúmuls blancs / en forma de creu”– que provoquen una tempesta sobtada “que és de pedra i de llet i sepulta l’estiu”. Ferret, en aquest nou lliurament, desplega un catàleg molt variat de formes estròfiques. El lector –o, si més no, el lector que signa aquest paper– té la sensació que cada poesia ha trobat la forma que li convenia substancialment: des de la més lliure de La calç, composició que reivindica la utilitat d’allò que pot semblar negligible o, fins i tot, nociu, fins al retrobament amb el sonet o l’ús de formes més narratives amb recurrència del decasíl·lab o l’alexandrí. És un llibre molt ben estructurat. No sembla que hi manqui res. En la imaginació del qui llegeix –o, almenys, del llegidor que firma aquest article– hi ha l’assimilació tan productiva entre les ruïnes romanes i les runes morals d’un individu que es fa gran i que, com aprenem en una de les peces, s’ha d’anar entrenant en la pèrdua: “També per decaure cal entrenament”.

Per tot això que dic, el temps és el concepte central en aquesta obra: “Ara tot és qüestió de temps”, llegim en Aquae Sextiae. Les conquestes, potser escasses, ja formen part del passat: “Un dia infaust vaig voler ser / (ara ja no) la Victòria de Samotràcia”. Aquests bells versos de Tripofòbia trobo que tenen un deix carnerià: “Se sap que tota fruita un dia ha de podrir-se / i les més grans certeses seran runa en claper, / perquè els joves són purs i mereixen la polpa / ben turgent i ben dolça d’una nova veritat”. Heus ací la lucidesa i la penetració a què em referia a l’hora d’explotar un símbol tan ambivalent com el de Roma: “Me n’enduré un imant, de tu, / per enganxar-lo al metall cromat / de la nevera del cor, / on romandrà per sempre / encara que a dins tot hagi caducat” (Magnetisme). Roma ha servit per emmirallar la despossessió i l’ensulsiada, però també per proclamar el goig admiratiu i l’afany fal·laç d’immortalitat: “Busqueu-me a Roma, doncs, quan sigui mort, / perquè de Roma en surt tot el que soc”. El bagatge de Ferret, per fortuna, no és immune a la font clàssica de l’imperi ni tampoc, esclar, a les arrels cristianes de la nostra cultura, i això s’agraeix. La darrera poesia, aquesta que acabo de citar, acaba amb un dels versos més bells que he llegit en els últims anys: “Deixeu-me ser la pols de la bellesa”.