Arts escèniques

LA CRÒNICA

De barbes remullades i altres escarnis

Diu la dita que “quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remu­llar”. Doncs aquest saber popu­lar va com l’anell al dit per defi­nir la inter­mitència dels espec­ta­cles de Mercè Arts de Car­rer (MAC), que avui s’acaba. Aquest any, els caps de sala s’estan gua­nyant el sou tra­ient sorra humida del linòleum per a l’entrada dels gegants de Guis­sona a l’esce­nari del parc de l’Estació del Nord (diven­dres a la nit) i reti­rant l’aigua que supu­rava de les pis­tes del parc de la Tri­ni­tat diu­menge a mitja tarda (abans de Las muchísimas: “Ens banya­rem”, deia la coreògrafa Maria Anto­nia Oli­ver, volun­ta­ri­osa). L’aigua hi és per­tot. Santa Eulàlia s’ha ven­jat de tanta omni­potència de la seva copa­trona. Però, eixu­ga­des les cadi­res i coberta la gespa del cas­tell de Montjuïc amb una lona per seure-hi sense mullar-se el cul, cal enten­dre que les bar­ba­ri­tats més aplau­di­des són aque­lles que, fes­ti­va­ment, han fet una repas­sada de l’actu­a­li­tat política, sigui pel drama de l’habi­tatge o per la impe­ri­osa neces­si­tat d’omplir el cen­tre de la ciu­tat amb grans ope­ra­ci­ons turísti­ques (des de la Fórmula 1 fins a la Vuelta o la copa Amèrica). Espec­ta­cles com el de Glòria Ribera i el de Marc Salicrú feien sarcàsti­ques con­si­de­ra­ci­ons sobre la deriva capi­ta­lista d’una ciu­tat que ha obli­dat que “el veïnat és patri­moni de la ciu­tat”.

Tot i la incer­tesa del temps (amb un clima més pro­per al de Brus­sel·les o París que a la tar­dor de Bar­ce­lona), el públic ha omplert pla­ces i trans­port públic per des­plaçar-se arreu. Com­pro­var que l’espec­ta­cle es manté, tot i un xim-xim amenaçador, és una petita victòria logística fami­liar. Els ven­talls de cartó dur que altres anys han ser­vit per pro­te­gir-se del sol o refres­car-se, aquest cop ser­vien per poder seure a terra sense humi­te­jar-se. Els excèntrics acròbates d’Extrêmités no van estal­viar ni un salt de balança amb bom­bo­nes de butà, tot i que van pro­ta­go­nit­zar més d’una rellis­cada. Les cai­gu­des (prou con­tro­la­des, per sort) es van afe­gir a l’uni­vers cafre d’uns artis­tes que s’atre­vei­xen a aga­far una espec­ta­dora per fer de con­trapès i acon­se­guir un salt mor­tal.

Marc Salicrú va ocu­par la platja Icària amb grues, màqui­nes, ope­ra­ris i un espec­ta­cle de soroll, música, pirotècnia i caos poètic a Inter­ferènci­a01. Un retrat de la Bar­ce­lona con­tra­dictòria, de la sobre­sa­tu­ració d’acci­ons a l’uníson, com qui vol fer una òpera al deliri d’una ciu­tat que es des­cons­tru­eix i es cons­tru­eix sense una ordre clara. Com una brúixola deso­ri­en­tada (com la del gegant que pas­se­java per la platja, diu­menge al ves­pre, fins que li explotà el cap), sem­bla la brúixola de Pira­tes del Carib.

Més clara i con­tun­dent va ser Glòria Ribera. Ahir a la nit estava pre­vist fer la ter­cera repre­sen­tació de Glòria a la prin­cesa patrona de Bar­ce­lona. Amb cançons que evo­quen la revista del Paral·lel d’ara fa prop d’un segle, adver­tia els gui­ris, amb un anglès de la Seu d’Urgell, dels perills d’ocu­par la Bar­ce­lo­neta. Si Ada Colau sor­tia sovint en les impre­ca­ci­ons d’abans de les muni­ci­pals (“és culpa de la Colau”), Jaume Coll­boni és avui la diana pre­fe­rida. Ja es pot anar remu­llant la barba, ja...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia