De barbes remullades i altres escarnis

Diu la dita que “quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar”. Doncs aquest saber popular va com l’anell al dit per definir la intermitència dels espectacles de Mercè Arts de Carrer (MAC), que avui s’acaba. Aquest any, els caps de sala s’estan guanyant el sou traient sorra humida del linòleum per a l’entrada dels gegants de Guissona a l’escenari del parc de l’Estació del Nord (divendres a la nit) i retirant l’aigua que supurava de les pistes del parc de la Trinitat diumenge a mitja tarda (abans de Las muchísimas: “Ens banyarem”, deia la coreògrafa Maria Antonia Oliver, voluntariosa). L’aigua hi és pertot. Santa Eulàlia s’ha venjat de tanta omnipotència de la seva copatrona. Però, eixugades les cadires i coberta la gespa del castell de Montjuïc amb una lona per seure-hi sense mullar-se el cul, cal entendre que les barbaritats més aplaudides són aquelles que, festivament, han fet una repassada de l’actualitat política, sigui pel drama de l’habitatge o per la imperiosa necessitat d’omplir el centre de la ciutat amb grans operacions turístiques (des de la Fórmula 1 fins a la Vuelta o la copa Amèrica). Espectacles com el de Glòria Ribera i el de Marc Salicrú feien sarcàstiques consideracions sobre la deriva capitalista d’una ciutat que ha oblidat que “el veïnat és patrimoni de la ciutat”.

Tot i la incertesa del temps (amb un clima més proper al de Brussel·les o París que a la tardor de Barcelona), el públic ha omplert places i transport públic per desplaçar-se arreu. Comprovar que l’espectacle es manté, tot i un xim-xim amenaçador, és una petita victòria logística familiar. Els ventalls de cartó dur que altres anys han servit per protegir-se del sol o refrescar-se, aquest cop servien per poder seure a terra sense humitejar-se. Els excèntrics acròbates d’Extrêmités no van estalviar ni un salt de balança amb bombones de butà, tot i que van protagonitzar més d’una relliscada. Les caigudes (prou controlades, per sort) es van afegir a l’univers cafre d’uns artistes que s’atreveixen a agafar una espectadora per fer de contrapès i aconseguir un salt mortal.

Marc Salicrú va ocupar la platja Icària amb grues, màquines, operaris i un espectacle de soroll, música, pirotècnia i caos poètic a Interferència01. Un retrat de la Barcelona contradictòria, de la sobresaturació d’accions a l’uníson, com qui vol fer una òpera al deliri d’una ciutat que es desconstrueix i es construeix sense una ordre clara. Com una brúixola desorientada (com la del gegant que passejava per la platja, diumenge al vespre, fins que li explotà el cap), sembla la brúixola de Pirates del Carib.

Més clara i contundent va ser Glòria Ribera. Ahir a la nit estava previst fer la tercera representació de Glòria a la princesa patrona de Barcelona. Amb cançons que evoquen la revista del Paral·lel d’ara fa prop d’un segle, advertia els guiris, amb un anglès de la Seu d’Urgell, dels perills d’ocupar la Barceloneta. Si Ada Colau sortia sovint en les imprecacions d’abans de les municipals (“és culpa de la Colau”), Jaume Collboni és avui la diana preferida. Ja es pot anar remullant la barba, ja...