Florada escènica inesperada

Com una flo­rada ines­pe­rada a punt d’arri­bar l’hivern. Així és com s’ha d’enten­dre el res­sor­gi­ment de les sales a Bar­ce­lona. Si a final de la dècada és lamen­tava el tan­ca­ment de la Sala Mun­ta­ner, el Club Capi­tol o La Vile­lla, ara hi ha una rege­ne­ració de l’equip de gestió del Tea­tre Gaudí, es reo­bre final­ment El Molino, es recu­pera el Tea­tre Mun­ta­ner i l’Atrium pre­senta un pro­jecte molt més ambiciós. És una tendència que ja es va ini­ciar amb Peri­fe­ria Cimar­ro­nas, Heart­break Hotel d’Àlex Rigola i el Texas, que tot just ha fet el pri­mer ani­ver­sari. El Tea­tre del Raval, que Empar López havia incor­po­rat durant una quin­zena d’anys a la pro­gra­mació pro­fes­si­o­nal, ara ini­cia un procés d’obres amb un nou equip for­mat per Pep Tosar i Evelyn Arévalo. Els artis­tes, com­pa­nyies o pro­duc­tors bus­quen espais on poder plan­te­jar la seva pro­posta escènica. Gene­ral­ment, es pro­di­guen les sales de menys de 200 loca­li­tats.

La pandèmia va ser una prova de foc per a les sales. Efec­ti­va­ment, les limi­ta­ci­ons d’afo­ra­ment van fer que obrir una sala fos un gest de resistència. La incer­tesa contínua (es podien anul·lar fun­ci­ons per con­ta­gis d’artis­tes o bé es per­dien enta­des perquè no es podia sor­tir de casa malalt, per evi­tar la trans­missió) va fer que les reser­ves d’entra­des que­des­sin reduïdes al mínim. Per a mol­tes sales era una incògnita saber quant públic hi hau­ria a cada funció. La taqui­lla, doncs, va tor­nar a ser el punt prin­ci­pal de venda i, per tant, era impre­vi­si­ble saber si hi hau­ria el mínim ingrés per man­te­nir una funció (la llei no escrita diu que un espec­ta­cle es rea­litza si hi ha més espec­ta­dors que artis­tes i tècnics a l’esce­nari; fins i tot el Mago Pop va haver de sus­pen­dre alguna actu­ació en els seus ini­cis, al Llan­tiol, con­fes­sava a aquest diari ).

Aquesta limi­tació va durar molt més que el període de con­fi­na­ments i sem­blava que cal­dria bus­car altres canals de sub­sistència. La sor­presa és que el curs pas­sat es va superar per pri­mer cop els 3 mili­ons d’espec­ta­dors i que enguany les entra­des venu­des amb ante­lació garan­tei­xen un mínim coixí per les pro­pos­tes més comer­ci­als. El feno­men de Mar i cel ha com­pen­sat amb nota la falta del Nada es impo­si­ble, al mateix Tea­tre Victòria.

Segons dades d’Adetca, com­pa­rant des del gener fins al 27 d’octu­bre del 2014 amb el mateix període del 2024l l’afo­ra­ment (el nom­bre de buta­ques que posen a la venda les sales asso­ci­a­des) ha pas­sat de 3,4 mili­ons a 3,7 mili­ons. La sor­presa és que on aug­menta el nom­bre de loca­li­tats és a les sales més esta­bles i de més capa­ci­tat (hi ha un aug­ment de 380.000 loca­li­tats dis­po­ni­bles, un incre­ment del 12% res­pecte al 2014). En canvi, les sales de fins a 200 espec­ta­dors (pràcti­ca­ment, les que han nas­cut en aquest període) expe­ri­men­ten una dava­llada de 20.349 loca­li­tats d’afo­ra­ment, prop d’un 5%). En aquesta dècada han obert o reno­vat ges­ti­ons altres sales com la sala Ars (al dar­rere del Borràs) o la Pan­golí, a Gràcia. També ha obert i tan­cat un espai insòlit com el de La Quàntica d’Arnau Vilar­debò. En tot cas, els casos selec­ci­o­nats són els més sig­ni­fi­ca­tius per la seva ambició artística.

Una de les claus per enten­dre la pro­li­fe­ració dels espec­ta­cles de mono­lo­guis­tes i altra comèdia és el tan­ca­ment del Club Capi­tol, coin­ci­dint amb el con­fi­na­ment de la pandèmia, el 2020. La pro­pi­e­tat havia deci­dit molts mesos abans la no reno­vació de l’espai on hi havia la sala Pepe Rubi­a­nes (700 espec­ta­dors) i la Sala 2 (250 loca­li­tats). En la seva última tem­po­rada com­pleta va sumar 113.563 espec­ta­dors, el 5% del total de Bar­ce­lona, segons dades d’Adetca. Van recap­tar 2,7 mili­ons d’euros a taqui­lla. Avui, el Capi­tol (cone­gut popu­lar­ment per Can Pis­to­les per l’època en què s’hi pro­jec­ta­ven pel·lícules d’indis i vaquers) con­ti­nua tan­cat, qua­tre anys més tard. Sem­bla que la pro­pi­e­tat prova de ven­dre tot l’edi­fici en bloc. En aquesta ope­ració ha dei­xat de per­ce­bre un llo­guer, que no devia ser gens tes­ti­mo­nial. També la Sala Mun­ta­ner va estar tan­cada des del 2018 fins que, fa poc més d’un mes, ha reo­bert com a Tea­tre Mun­ta­ner. El ges­ti­ona un equip coman­dat per San­dra Reyes i Toni Cano que dis­posa de l’espai en règim de llo­guer. La seva pro­posta és fer fun­ci­ons de dijous a diu­menge. Dis­sabte fan tres repre­sen­ta­ci­ons i diven­dres i diu­menge, un parell. Aspi­ren a fer-ne una segona, en hora golfa, les nits de dijous per apro­fi­tar al màxim la sala. Ea volen con­ver­tir en la referència de la Casa de la Comèdia a Bar­ce­lona gràcies al seu èxit d’impro­vi­sa­ci­ons Corta el cable rojo (que es manté com a hit a la car­te­llera de Madrid i que, a Bar­ce­lona, fins ara, feia actu­a­ci­ons pun­tu­als a l’Apolo). La veri­tat és que l’uni­vers de mono­lo­guis­tes del Capi­tol s’ha recol·locat també a les sales de gran for­mat. Va ser la fórmula que va tro­bar el grup Balañà per man­te­nir la nòmina de còmics (tras­lla­dant les fun­ci­ons al Borràs). Però ara també es tro­ben molts d’aquests títols a car­te­lle­res com La Villar­roel, l’Aquitània, el Goya o el Poli­o­rama. Majo­ritària­ment, entren en fran­ges horàries dobles. També el nou Molino (que ges­ti­ona l’equip del Cruïlla) plan­teja una tri­ple sessió per donar al màxim de ren­di­ment i oferta a la sala de dimen­si­ons de bar con­cert. Aquesta sala dedica les nits de dime­cres, pre­ci­sa­ment, als mono­lo­guis­tes cata­lans amb el pro­grama Hilària Club (com­bos de qua­tre artis­tes dife­rents cada dime­cres per conèixer nous espe­ci­a­lis­tes en el gènere).

Diver­si­tat de pro­cedències

Els equips que ges­ti­o­nen les sales con­sul­ta­des són molt dife­rents. La Sala Peri­fe­ria Cimar­ro­nas (que lide­ren Sil­via Albert Sopale, Iki Yos Piña Narváez i Jou Vega Villa­cis) es defi­neix com “un espai d’afec­ti­vi­tat política i d’amor negre; és un pro­jecte d’eco­no­mia solidària, una coo­pe­ra­tiva sos­tin­guda per per­so­nes negres, afro­des­cen­dents que té la cer­tesa que la cul­tura és una forma de trans­for­mació”. Hi tre­ba­llen cinc per­so­nes.

La Sala Àtrium ha pas­sat de ser una sala d’exhi­bició a con­ver­tir-se en un cen­tre cul­tu­ral on inves­ti­gar les apli­ca­ci­ons tec­nològiques al tea­tre, on es puguin pro­duir i exhi­bir espec­ta­cles i que també sigui un punt de tro­bada, un ate­neu, amb un ser­vei gas­tronòmic. L'espai és de llo­guer (per error al gràfic hem dit que és de pro­pi­e­tat). Hi tre­ba­llen sis per­so­nes a més de pro­fes­si­o­nals i empre­ses que com­ple­men­ta­ran ser­veis.

Bugan­vi­lia Cre­a­ci­ons Artísti­ques ges­ti­o­nen des de fa poques set­ma­nes el Gaudí. En el nou pro­jecte hi tre­ba­llen cinc per­so­nes. A més de pre­sen­tar els seus pro­pis mun­tat­ges, també volen mar­car una línia artística “amb els espec­ta­cles que es pre­sen­ten”-

El Heart­break Hotel el lide­ren ara Àlex Rigola i Mireia Pol. Ini­ci­al­ment hi era també Irene Vicente, que se’n va des­vin­cu­lar per poder arris­car en el seu ves­sant artístic. L’exdi­rec­tor del Lliure prova de con­cre­tar el seu decàleg de direcció en aquest petit espai de Sants. Molt veïnat l’ha confós amb un hotel: li falta temps per fer-se impres­cin­di­ble al barri. El sec­tor tea­tral i el públic pro­fes­si­o­nal l’han posat de seguida al seu mapa per una pro­gra­mació aus­tera i pre­cisa. El seu objec­tiu és que el 60% de les fun­ci­ons sigui de com­pa­nyies con­vi­da­des. Hi ha qua­tre per­so­nes tre­ba­llant-hi.

El Tea­tre Texas neix de la indig­nació pel tan­ca­ment del cine Texas, que lide­rava Ven­tura Pons. Entu­si­as­tes com Isona Pas­sola (pro­duc­tora de cinema i pre­si­denta de l’Ate­neu Bar­ce­lonès) i Anna Rosa Cis­que­lla (Dagoll Dagom) han man­tin­gut la ves­sant de cinema amb per­so­na­li­tat i han recon­ver­tit dues sales en un espai per al tea­tre. Barc Comu­ni­cació (que va ges­ti­o­nar un temps l’Aquitània) i la Sala Fly­hard són alguns d’altres còmpli­ces tea­trals. Pro­gra­men, prin­ci­pal­ment, un tea­tre de repo­sició d’èxit, que els ha donat molt bones ocu­pa­ci­ons en el pri­mer any. Hi ha una con­nexió forta amb el barri.

El Raval, avui és una incògnita. Pep Tosar va ges­ti­o­nar durant un gra­pat d’anys el Maldà, fins que la pro­pi­e­tat no li va reno­var el llo­guer. Ara, aspi­ren a un espai diàfan d’una capa­ci­tat major que la sala del car­rer del Pi. Les pro­duc­ci­ons de Tosar han pas­sat aquests anys per sales com el Goya o el Romea i fa dues dècades era un habi­tual de la Sala Mun­ta­ner.

A El Molino ha arren­cat l’aven­tura del grup Cruïlla. Insis­tei­xen amb la fórmula de con­cert i tau­le­tes de menú selecte. La seva intenció és fer dos ses­si­ons de con­certs i obrir-ho com a club, una aven­tura que ja van inten­tar els ante­ri­ors ges­tors d’El Molino (amb la revista coma car­tell prin­ci­pal) i també l’obli­dat Tea­tre Prin­ci­pal, el degà a Bar­ce­lona, que con­ti­nua tan­cat.