cinema
Més que l’última conversa amb Agnès Varda
“Per viure només necessito una càmera, un ordinador i un gat.” El gat sabem que té set vides. Agnès Varda (Ixelles, 1928-París, 2019), tres d’artístiques: la fotografia, el cinema i l’art visual. Al llarg de sis dècades, des del seu debut amb La Pointe Courte (1954) fins a Varda par Agnès (2019), va demostrar ser una creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític i social. Pionera de la nouvelle vague, va ser una de les poques dones directores de la seva generació. I va ser de les que van deixar petja. Precursora d’aquell moviment cinematogràfic revolucionari, que va trencar normes i clixés, com a cineasta ho va provar tot, des de llargmetratges a curts, de ficció a documentals, analògics i digitals, sempre experimentant i sobretot jugant amb els suports i llenguatges de l’art.
Com mostra l’exposició que encara es pot visitar al CCCB, abans de filmar estava avesada a la fotografia i a l’art, així com sempre es va sentir propera als moviments feminista, hippie o la lluita racial (Black Panthers). Pel que fa al cinema, aquest es caracteritza entre l’atzar i l’elaboració, el realisme i l’onirisme, la naturalitat i l’artifici, el documental i la ficció, com llegim al llibre que acompanya la mostra escrit per la pensadora i periodista Imma Merino, titulat Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis, publicat per Ela Geminada (amb traducció d’Anna Carreras). El volum conté un assaig sobre l’obra cinematogràfica de Varda i una llarga entrevista de la cineasta mesos abans de la seva mort.
Realitzada un dissabte de finals de novembre de 2018 a casa seva, a París, en plena època de les manifestacions de les armilles grogues, esdevé un document únic, no només perquè és l’última conversa que va concedir, sinó perquè esdevé un document d’aquests que deixen empremta, com Varda.
“El llibre de l’Imma Merino aconsegueix de capturar amb una sensibilitat especial la riquesa de l’univers cinematogràfic i artístic d’una cineasta singular”, descriu Laia Regincós, editora d’Ela Geminada, que destaca com l’entrevista final que inclou el llibre és un document de gran valor. “Dona i obra no s’expliquen l’una sense l’altra; Varda era un calidoscopi enigmàtic que feia servir les possibilitats de l’art per explicar la història, la pròpia i la del món, des d’una llibertat inigualable que vol fer pensar l’espectador”, remarca l’editora.
Quan Imma Merino va realitzar l’entrevista, Varda li confessa que està esgotada, malalta (tenia un càncer) i s’havia de cuidar i fer repòs. Malgrat això, la conversa que mantenen denota l’estat de lucidesa que encara mantenia, com quan parla del seu procés creatiu i respon a la pregunta de com neix un film, si són les idees o les imatges que el generen: “En el meu cas, la realitat desencadena un film. O l’ocasió.” Posa com exemple com es va generar Els espigoladors i l’espigoladora (2000), que va ser mentre feia un cafè i va observar que hi havia persones recollint les restes. No creia en la “musa que se’t para a l’orella” sinó que en la seva feina intervenen “la inspiració, la creació i la voluntat de compartir”. Això, amb la influència de la pintura i la literatura en una artista que mai va renunciar a la forma, encara que es tractés d’un documental. “Jo vull escoltar la realitat, però també donar-li forma, ja sigui per mitjà de la planificació, del muntatge o de l’associació d’idees.”
L’entrevista acaba amb un agraïment: “Tot acaba millor si comparteixes taula”, diu Agnès Varda, després d’haver compartit un àpat de comiat amb l’entrevistadora. Per sempre, sense saber-ho.