Orgull gironí al Municipal

El duet Isabelle Huppert i Romeo Castellucci ha estat un indiscutible reclam el cap de setmana dels programadors (avui, Big Bang). Bérénice va omplir les dues sessions, amb un públic que l’ha aplaudit generosament. Però, just després de l’aclamació, tornant al brogit suau per anar sortint, una personava proclamar amb veu elevada: ”Molt bé, però, la propera vegada, els sobretítols en català.” I un grup indeterminat ho va aplaudir. En una tarda que el Girona feia guardar les banderes espanyoles amb l’escut de l’Espanyol en marcar 4 gols en 27 minuts al Montilivi, el públic del Municipal va veure com el català era substituït pel castellà als sobretítols (acompanyant l’anglès). L’explicació de la presència de programadors estatals no va convèncer prou els que es queixaven. És un símptoma que se suma a la decisió de posar en trilingüe els sobretítols de l’escenari del Liceu, des de fa uns mesos (quan anteriorment es feia només en català). El Big Bang que busca col·laborar entre els programadors internacionals va esclatar per la vora imprevista de l’orgull gironí.

Una setantena de programadors (una quarantena de catalans, aproximadament, i 19 d’internacionals) van assistir a un intensiu de creació contemporània, principalment catalana. Des de Losinformalls (Perdón) fins al poètic Thauma de Magda Puig i Andreu Martínez. Moltes de les peces, però, el sector professional autòcton ja les havia pogudes veure en anteriors festivals o programacions. Tot i així, sí que debutaven a Catalunya el nou muntatge de La Veronal i també el de CaboSanRoque. També Bérénice i Kill me de Marina Otero (dijous). Mirant-ho en perspectiva, sobta comprovar que la dramatúrgia textual catalana quedi tan desarrelada dels Big Bang, com si fos un impediment per a la gira. Anna Karènina, al TNC, demostra, que no hi ha problema de llengua si es troba complicitat. De fet, Bérénice és un temple de la llengua francesa que Castellucci s’ha atrevit a desmuntar i que es programa a Girona. CaboSanRoque també ha fet una particular mirada als actes sacramentals a partir d’El gran teatro del mundo a El castor que plorava. L’idioma l’han resolt amb els canals dels auriculars que narren quatre actes creuant-los amb la mirada d’una natura dominada per l’home, que l’està destruint. Les paraules de Calderón de la Barca, és clar, es diuen en la llengua original i, que se sàpiga, ningú se n’ha queixat. La virtuositat d’enginyers sonors ve en la faceta de contemplació dins dels quatre quadres: el so (exceptuant-ne la veu) emergeix de la fricció i la percussió dels aparells. Són fidels al seu primer concert amb els ritmes d’una rentadora, d’ara farà dues dècades. El món artístic centrifuga com els electrodomèstics. Ara, l’art aprèn a percebre els matisos en cada nova experimentació.

Si CaboSanRoque s’exclama perquè la natura només desborda la humanitat amb els cataclismes dels tsunamis, les DANA i els terratrèmols, La Veronal reincideix amb aquest retrat fatalista de l’actualitat (no són bons temps per a la lírica, amb una política abocada al conflicte, als bàndols irreconciliables i a la tergiversació informativa per condicionar emocions). Morau deia en la presentació que la mort era també un instant de pau després del dolor físic per al cos que s’acomiada. En realitat, el moviment i el vídeo no traslladen pas aquesta sensació. Sí que és catàrtica la composició coreogràfica, interpretada a un metre. I és una descàrrega sentir el tacte de la ballarina acaronant, amb la mirada mig perduda. Tot un magnetisme sensible i d’alt voltatge. Fa por contemplar com la mort assisteix espantada a la baralla dels tres individus (potser les tres religions monoteistes procurant imposar la seva fe sobre les altres?).

Finalment, Marina Otero va completar (després de Fuck me i Love me) la seva trilogia al Canal. La seva passió és descarnada. Lluita per defensar la seva bogeria d’amor. Cap a la seva parella.O cap a l’èxit de l’art. Com Huppert, els personatges es confonen, al final. Si a Pura passió admet la pèrdua amb una fredor racional, Otero aposta pels guants de boxa i el Wrecking Ball de Miley Cyrus. Cadascú defensa el seu orgull com millor li sembla. Girona, més.