“Fem l’Avui després dels Fets del Palau i de la Nova Cançó”

Sí, però feia de pre­si­dent.

L’últim any de la pre­pa­ració del diari, qui estava nome­nat per al con­sell d’admi­nis­tració [Ramon Fus­ter i Rabés] va aga­far un càncer al cer­vell. Érem deu. En Pep Espar [Josep Espar i Ticó], que tenia il·lumi­na­ci­ons, un dia va dir: “Hem de fer un diari perquè és el que ens falta.” Deu­ria ser cinc anys abans de la fun­dació, cap al 1970. Va tenir la il·lumi­nació. Ja havíem fet tota la cam­pa­nya de la Nova Cançó cata­lana amb Edigsa. Ja érem un grup que fun­cionàvem i crèiem en aquest sis­tema, que en comp­tes de ser de par­tit polític era d’empre­ses cul­tu­rals con­tra el règim [fran­quista]. I, per fer-ho, l’Espar va reu­nir deu per­so­nes. En Jordi Malu­quer tenia una revista apro­vada, o per apro­var per la cen­sura; tenia regis­trat el nom d’Avui i, com que no se’n sor­tia, en Pep Espar va dir: “Farem una altra cam­pa­nya per al diari uti­lit­zant aquest nom.” Jo anava de dos, ell anava de tres, i després venia en Joan Amorós. Els altres no hi pin­ta­ven tant. Érem deu. A 100.000 pes­se­tes de l’època, que no eren res, fèiem el milió per començar la cam­pa­nya. Posar-ho en marxa era via­ble. El que era difícil era man­te­nir-ho. Lla­vors, com a asse­gu­rança, ell va par­lar de 30.000 socis de tot Cata­lu­nya que hi poses­sin 1.000 pes­se­tes. Això vol dir que tots deu faríem la cam­pa­nya poble per poble.

En aque­lla època exis­tien el rec­tor i el vicari dels pobles, que eren cata­la­nis­tes totals. Ara això ja no es podria fer. Més tots els enllaços que teníem per les coses que havíem fet com la Nova Cançó. La manera de poder asse­gu­rar que [el diari] pugui con­ti­nuar és tenir subs­crip­tors. Més que les 1.000 pes­se­tes de fer-se socis, era que volíem arri­bar a 30.000 socis i ara s’està demos­trant que allò era veri­tat. Si bé és veri­tat que [Espar Ticó] no sabia admi­nis­trar gaire bé, vam tenir una cam­pa­nya popu­lar arreu que la va idear ell. Va fer unes dia­po­si­ti­ves i, dels deu, tres o qua­tre vam viat­jar per tot Cata­lu­nya a les nits amb el [Seat] 600 de l’època i anàvem fins a Flix i la Seu d’Urgell pro­jec­tant una fan­ta­sia del que seria el diari. Era una màquina de pro­jec­tar, perquè en aque­lla època no hi havia res més, i després l’arenga, el dis­curs, que fèiem nosal­tres. I la gent s’hi apun­tava perquè no érem des­co­ne­guts; veníem de fer la cam­pa­nya de la Nova Cançó.

Expli­cant com seria el diari, tot i que no en teníem ni idea, perquè, a sobre, no érem de l’ofici. La gent s’ho empas­sava, però a l’hora de fer-lo vam aga­far un direc­tor [Josep Faulí] que volia fer Le Monde, cosa que no es podia fer. En Faulí era una bona per­sona, però no va enten­dre que un diari català no podia ser Le Monde.

Sí, hi va entrar en Malu­quer. A més, el direc­tor no volia donar la cara davant l’admi­nis­tració pública. Per tant, en vam haver de bus­car un altre que estigués en exer­cici i que, a l’hora de pre­sen­tar el permís, fos via­ble. En Josep Maria Cadena s’hi va pres­tar i això se li ha d’agrair sem­pre. En Faulí va tenir por i con­ti­nu­ava tre­ba­llant al Diari de Bar­ce­lona. Ales­ho­res, els tres o qua­tre o cinc vam fer la cam­pa­nya porta a porta, i anàvem a fer la pro­jecció, fèiem el míting durant qua­tre o cinc anys. Sabíem que no ens ho adme­trien. I el dia que es mor Franco, n’enviem un a Madrid. Amb Franco de cos pre­sent, va pre­sen­tar la petició [per fer el diari] i el fun­ci­o­nari va dir “muerto el perro, muerta la rabia”, i hi va posar el segell.

Bé, sí, després de tres o qua­tre anys de tre­ba­llar-hi.

Massa ràpid, perquè lla­vors ens vam tro­bar que no teníem res pre­pa­rat. En Franco va morir al novem­bre [del 1975] i el 23 d’abril del 1976 vam treure el diari. Era massa curt. On el fem? I el vam fer a El Noti­ci­ero Uni­ver­sal, que encara impri­mia amb tipus. No tenia ni òfset. En un soter­rani de l’Eixam­ple.

La redacció es negava a escriure a màquina perquè eren uns peri­o­dis­tes excel·lents. Volien una secretària cadascú. Ells escri­vien a mà i volien una secretària per pas­sar-ho a màquina. Nosal­tres tam­poc sabíem ben bé manar del tot. I lla­vors va aparèixer el Faulí amb el permís [per treure el diari] amb la seva idea de Le Monde. Nosal­tres ens dedicàvem a altres coses, però tot i així el vam poder treure a l’abril amb un desor­dre admi­nis­tra­tiu impres­si­o­nant.

Havíem fet subs­crip­tors de l’Avui anti­ci­pa­da­ment i el [Jordi] Pujol deia: “Mira, tota la família s’hi subs­criu.” Però després, a l’hora de la veri­tat, només en volien un [d’exem­plar]. I el cas d’un estran­ger que era amic i havia fir­mat... En sor­tir el diari va ser un gali­ma­ties impres­si­o­nant. En Malu­quer es va per­dre, i tot ple­gat no era per a en Pep Espar. Ell anava tenint idees. I jo, que era el segon de bord, em vaig ati­par d’inten­tar arre­glar-ho, perquè era l’únic empre­sari que hi havia.

Bé, dos anys o així ben bé, fins que vam poder-ho tras­pas­sar a algú altre. Perquè després ha pas­sat per no sé quan­tes mans. Perquè, és clar, començava la Gene­ra­li­tat lla­vors. El pre­si­dent que venia de França [Josep Tar­ra­de­llas] ho pro­me­tia tot, però no tenia poder abso­lu­ta­ment per a res. Anava fent dis­cur­sos al balcó, però res. I després en Pujol tam­poc. Les cai­xes ens van aju­dar, però sense saber l’enver­ga­dura d’un diari, perquè si tu estàs per­dent cinc mili­ons cada mes i te’n donen cinc, ja diràs. Vam pas­sar un cal­vari gros, amb una quan­ti­tat d’equi­vo­ca­ci­ons que hi havia als fit­xers, les adre­ces... Va ser un drama que, afor­tu­na­da­ment, uns altres s’han pogut anar pas­sant i encara surt avui. I és una garan­tia en com­pa­ració amb els altres dia­ris. Resulta que en Pep Espar tenia raó. Fer això [els comp­te­partícips] era una garan­tia per a la con­ser­vació del diari, perquè els altres en la situ­ació actual ho tenen molt mala­ment. En canvi, l’Avui, si s’admi­nis­tra bé, i al cap del temps s’admi­nis­tra bé, pot anar tirant. O sigui, que ha estat un èxit glo­bal. Però vam pas­sar-ho molt mala­ment.

Jo volia con­tro­lar els que ho por­ta­ven, el gerent que hi havia. Perquè en Pep Espar, quan comença una cosa, després la deixa. Ja t’ho faràs. No vam tenir gaire ajuda. En Malu­quer pare era un savi, i era el gerent. Aquesta angúnia la vam patir nosal­tres. L’admi­nis­tració va arri­bar a estar a casa meva, al meu des­patx, una tem­po­rada.

Quan ja havia sor­tit el diari.

Sí, jo era un empre­sari. Era la ter­cera gene­ració, ara hi ha la cin­quena, que ens dedi­quem al món del paper. Venem paper i repre­sen­tem fàbri­ques de tot el món. Ja farà vint anys que estic jubi­lat.

Sí. És que tenia menys de 50 anys.

D’altres mogu­des. Som els dels Fets del Palau. Venim del segle XIX. Ve dels nos­tres avis.

No té nom, cada vegada va can­vi­ant de nom. Però venim del segle XIX [...]. A en Pep Espar li havien matat el pare a la guerra. Als pares de tres o qua­tre dels fun­da­dors els va matar la República. A mi no em va pas­sar res. Amb [Albert] Manent i la joven­tut que era més o menys de missa, per enten­dre’ns, es va mun­tar un grup que es va dir l’Acadèmia de la Llen­gua Cata­lana. Jo n’era el pre­si­dent fins als 30 anys. Teníem vocació patriòtica. Vam con­ver­tir allò en un cen­tre on venia tot­hom: l’abat [Aureli Maria] Escarré, el bisbe de Bar­ce­lona... Ales­ho­res, un bon dia surt en Pujol, que no era dels nos­tres, era d’un altre grup, i comen­cem a tenir con­tacte, i surt algú i diu: “Això d’anar fent reu­ni­ons i anar par­lant de la història està bé, però hauríem de fer alguna cosa més.” Lla­vors s’inven­ten allà els fets del [boi­cot al direc­tor de La Van­guar­dia Luis Martínez de] Galin­soga. Aquí s’hi invo­lu­cren tots els nos­tres, i té un èxit. Lla­vors en Pujol i en Pep Espar –jo menys, perquè ales­ho­res em caso i m’hi miro una mica més– comen­cen a fer els fulls clan­des­tins de Pujol con­tra Franco. Es comen­cen a repar­tir i, de moment, no passa gran cosa. Ales­ho­res orga­nit­zem els Fets del Palau [1960]. Aquí sí que hi som tots, els més pacífics i els menys pacífics, perquè anar a can­tar el Cant de la senyera no era una decla­ració política directa, era una recu­pe­ració de la nos­tra història. Aque­lla mani­o­bra amb [el gover­na­dor civil Felipe] Acedo en què dona permís perquè ignora què és el Cant de la senyera. Surt en els pro­gra­mes impre­sos i es repar­tei­xen. Lla­vors a Franco se li ocorre fer la visita a Cata­lu­nya per fer-se con los cata­la­nes. Pen­sant-se que ja s’havia aca­bat, tot això, i que era el moment de fer la pro­vin­cia amb en [Josep Maria de] Por­ci­o­les, que serà viat­jar i inau­gu­rar no sé què. S’enca­valca amb això del Palau de la Música i diu que hi anirà. Quan se n’assa­benta –perquè algú els diu: “Això que heu posat en el pro­grama és el Cant de la senyera, un dels him­nes de Cata­lu­nya”–, lla­vors Acedo es fa enrere i ho pro­hi­beix. Tots diem: “Doncs ho can­ta­rem igual­ment.” Són els Fets del Palau, jo hi era.

No, jo vaig ser dels que van poder bai­xar per l’escala en volan­das. El Palau en aque­lla època tenia una escala estreta i quan vam anar a la sessió teníem un poli­cia a cada cos­tat dels bancs. No tots els can­tai­res hi esta­ven d’acord. El mateix direc­tor que hi havia lla­vors, de la família Millet, no volia i ho va con­sul­tar a la coral i van pro­po­sar fer el con­cert igual­ment sense can­tar això. Nosal­tres ja teníem una certa massa de gent i vam dir: “Ho can­ta­rem igual­ment.”

Bé, sí, d’alguna manera, sí, perquè els tres prin­ci­pals ho érem. Jo era el pre­si­dent, i el Pep Espar era dels pun­tals que teníem. N’hi havia diver­sos més. En [Jordi] Malu­quer no ho era, però era de no sé quin grup. Ales­ho­res la poli­cia tenia dues llis­tes. Tenia la llista dels que pin­ta­ven les parets i els del diari, ho tenien tot. I després tenien un grup –jo hi era– que no volien tocar perquè teníem con­tacte amb l’abat de Mont­ser­rat, els jesuïtes, el bisbe de Bar­ce­lona... Quan arriba el dia dels Fets del Palau, Pujol no hi va, era a casa seva; un gru­pet havia assa­jat el Cant de la senyera, que és un cant difícil. Hi havia un silenci sepul­cral i, ales­ho­res, en Pep Espar s’aixeca i comença a can­tar. I van a dete­nir-lo, però ell clava unes gar­ro­ta­des als poli­cies, que van bai­xar rodo­lant per sobre dels bancs. Jo estava una mica allu­nyat i vaig pen­sar: “Això aca­barà molt mala­ment.” La gent es va esca­par i en van aga­far uns quants.

No, jo vaig poder bai­xar l’escala. I al Pep Espar tam­poc no el van aga­far. Després aga­fen el Pujol, i el procés, i al [Jaume] Casa­jo­ana el tus­ten. Aquest era el que aju­dava el Pujol, i gràcies a ell avui som aquí [a l’Ate­neu Bar­ce­lonès]. És dels fun­da­dors de Con­vergència, que jo no ho soc.

Ara en soc subs­crip­tor. Soc el número 2. Si es con­serva la nume­ració, l’1 era en Pep Espar i el 2 era jo. El pre­si­dent [de Premsa Cata­lana] va morir, i jo vaig fer de pre­si­dent.

Em sem­bla que s’ha per­dut, tot això.

Amb angúnia, però al final estem molt con­tents perquè ha sor­tit una per­so­na­li­tat capaç de remun­tar-lo i aguan­tar-lo. Ara ja enca­dena uns quants anys, però hi va haver algun moment en què pensàvem que no aguan­ta­ria...

Sí, de fa pocs mesos. Ell va dir en aquell arti­cle que tot Cata­lu­nya lle­geix [El vora­viu] que no sabia com havia anat la fun­dació de l’Avui, i lla­vors imme­di­a­ta­ment vaig con­tac­tar-hi. Els subs­crip­tors aju­den molt el diari, i això el dife­ren­cia de la resta.