“Tota la campanya de l’Avui va ser feta en la clandestinitat”

Sí. L’impulsor, entre molts, i qui va tenir la idea que calia fer un diari en català, després d’haver fet en el seu moment la discogràfica Edigsa, amb el fenomen de la Nova Cançó, la llibreria Ona, les revistes Cavall Fort, Serra d’Or i Oriflama, la distribuïdora de llibres L’Arc de Berà i Convergència Democràtica.

Com que ja tenia una discogràfica, revistes, llibreria, una distribuïdora de llibres, i cantants (Serrat, Raimon i Maria del Mar Bonet, La Trinca, etcètera) i un partit polític, llavors calia que els catalans tinguéssim un diari perquè a l’hora d’esmorzar poguéssim llegir les notícies en català: fer allò que els altres països fan, que és llegir les notícies en la seva llengua pròpia.

Sí, normalitzar. I molt atrevit: una empresa dantesca, titànica. Un objectiu que els va costar molt i que va aplegar molta gent, prop de 30.000 comptepartícips i subscriptors, durant els 3 o 4 anys que va durar la campanya prèvia a la sortida.

En el seu moment, l’any 1976, més o menys 30.000. Després van ser més.

Apassionant i dur alhora: com tots els grans objectius, les coses són sempre difícils. Però el meu pare tenia aquesta il·lusió seva en fer les coses, una gran capacitat de treball i de sacrifici en tots els objectius que es proposava. Era una barreja reeixida de seny i rauxa, de pragmatisme i d’idealisme. Això feia que tots els seus projectes tinguessin una raó de ser ben fonamentada i que els anés fent amb una gran passió i tenacitat. I sempre fent feina en equip.

[Somriu] El meu pare era promotor. Ho posa en el seu llibre Catalunya sense límits. Memòries 1963-1996. Ell, quan feia les coses, les promovia, i quan ja estaven constituïdes, aleshores, es retirava i donava pas als professionals que s’encarregarien de continuar la seva existència. A les memòries explica que mesos després de sortir l’Avui va dimitir del consell d’administració de Premsa Catalana perquè ell deia que no era el seu tema, que ell no era ni periodista ni director de diari, i que calia que els professionals s’hi posessin.

Exactament. Era un gran engrescador. Aportava una il·lusió tremenda. Et feia sentir i et comunicava esperança. I com que tenia una mirada que reia, reia amb els ulls, era fàcil que la persona amb qui estava digués que sí. Transmetia optimisme, esperança i il·lusió, i feia que et sumessis a l’empresa que t’estava proposant.

Exactament. El meu pare va conèixer l’existència de Catalunya quan era estudiant de dret, a la universitat, gràcies a Manuel Nadal, que li va transmetre la idea de Catalunya. Això el va fer transformar, i es va convertir al catalanisme, amb la força del convers, com deia, i va ser un dels seus principals proselitistes. A la seva família, per la mort del seu pare, Marià Espar, assassinat pels rojos –escamots de la FAI–, hi va haver un gran silenci. La meva àvia, Mercè Ticó, va optar per no assenyalar-se catalanistament parlant, per no tenir problemes.

Cap a l’any 47 (el meu pare tenia 20 anys), quan hi va haver una celebració religiosa a Montserrat, van aprofitar-ho (pensa que el dret de reunió estava absolutament prohibit) per reunir-se uns quants, molts, i començar-se a organitzar entre ells per poder parlar, conèixer i difondre la idea de Catalunya, a través dels cercles religiosos de cadascú. Així es va anar muntant, clandestinament, la xarxa del CC: Crist i Catalunya. Aquesta xarxa va ser l’embrió de Convergència i del Partit Socialista del [Josep] Pallach. Tots estaven, tant els uns com els altres, al CC fent activitats en pro de Catalunya, de la identitat catalana i contra el règim de Franco. Va ser en aquests entorns religiosos que es van començar a estendre les idees catalanistes, i es va aconseguir fer grups forts de persones, el pinyol, que es va anar eixamplant, i van començar a fer possible tots aquests projectes tan interessants com Edigsa, la Nova Cançó, Ona, Cavall Fort, Tretzevents, el Congrés de Cultura Catalana, Convergència Democràtica de Catalunya, l’Avui i, després, el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana i Acció Escolar del Congrés de Cultura Catalana, que era una acció perquè els escolars coneguessin la realitat catalana, la història, la llengua, la literatura, la poesia..., tot això relacionat amb l’art. Als anys seixanta i setanta, que va ser una època de gran esplendor artística (Miró, Dalí, Tàpies, Subirachs, etcètera), en el moment de fer l’Avui va crear un fons cultural en què els artistes cedien gratuïtament i amb molta il·lusió les seves obres per crear aquest fons d’art. La idea de tenir un diari en català tenia molta força i poder-lo llegir a l’hora d’esmorzar cada dia en català va crear un gran entusiasme col·lectiu. El fons d’art era a Vilabertran.

Ell ha estat un lector i subscriptor fins a l’últim moment. I amb molta il·lusió, adaptant-se a qualsevol etapa.

No deixava mai de patir. És magnífic que el diari Avui encara existeixi (El Punt Avui), després de 50 anys. És del més reeixit de les empreses que el meu pare va promocionar.

I tant que sí!

M’ha cridat l’atenció, després de rellegir el capítol de l’Avui, en què explica idees i conceptes molt concrets i entenedors, el perquè van fer servir la fórmula de comptepartícips i no d’accionistes. Després, per què el meu pare volia que en sol·licitar el permís de l’Avui aquest tingués el suport d’una multitud de persones (comptepartícips) i no només del sol·licitant en si. Per què es van fixar tenir els 60 milions de pessetes que indicava la llei de premsa del moment, com a capital mínim inicial, abans de sol·licitar el permís. També per què es va fer el fons d’art de l’Avui. Per què aquest fons d’art no es va fer públic fins a l’atorgament del permís de l’Avui, en un acte a la Fundació Miró, al qual hi vaig anar, acompanyant els meus pares i germanes, quan jo tenia 11 anys. Perquè tota l’activitat de la campanya de l’Avui va ser feta en la clandestinitat, i es guardaven molt de fer soroll i anaven treballant sense que ningú del règim els fes que tot se n’anés en orris. L’Avui va poder sortir perquè al darrere hi havia homes extraordinàriament potents, de gran reputació, i que generaven molta confiança, tanta, que la gent els donava els seus diners, i ells els posaven al banc, i amb els interessos pagaven les despeses de la promoció del diari, reservant el capital per poder-lo invertir íntegrament en el diari, si se’ls donava el permís. Si no, el capital s’hauria tornat íntegrament als comptepartícips. Aquesta fórmula, del notari [Josep Maria] Puig i Salellas, va ser molt bona.

Sí, ell conjuntament amb tants altres. El nucli dur de l’Avui eren 10 persones i cadascuna hi va posar 100.000 pessetes, i es va obtenir 1 milió de pessetes inicial. Aquestes 10 persones van estar després al consell d’administració de Premsa Catalana SA, que va fundar l’Avui.

Tots els fundadors de l’Avui ja es coneixien de molt abans, molts havien estat al CC [Crist i Catalunya] o bé havien participat en projectes anteriors: Edigsa, Ona, la Nova Cançó. Del 72 al 76 ja hi havia una xarxa molt nombrosa de persones que feien coses pel país, sempre de manera clandestina. Per exemple, en Raimon, la primera vegada que va cantar a Barcelona, va ser a la pelleteria La Sibèria.

Sí. El meu pare sempre deia que li va pagar el bitllet de tren de València a Barcelona perquè vingués, per veure com cantava. I li va encantar! Haver fet la discogràfica Edigsa ja li permetia tenir un accés directe a molta gent que participava de la idea d’anar catalanitzant i fent alguna cosa per la cultura catalana, tot en la clandestinitat.

Exacte. L’any 75, dies abans de la mort del dictador, van presentar a Madrid els papers de la llicència. Amb la mort del dictador la llicència va tardar una mica més del que seria normal i previsible. A Madrid aquell dia l’administració franquista es va paralitzar esperant instruccions.

Sí, literalment va dir això. El meu pare també ho diu en les seves memòries: “Muerto el perro, muerto la rabia.”

Va ser un home de fundar un partit, de promoció cultural i política a través d’això, però la veritat és que mai s’hi va dedicar, al partit, d’una forma intensiva o professional. Mai.

El meu pare va ser un gran pujolista. I jo també ho soc.

Penso que sempre va ser bona.

[Riu] A les memòries tot això està molt ben explicat. Com a fundador de Convergència, tot i que el meu pare no correspon al perfil de polític professional, tenia la inquietud, il·lusió i esperança de poder servir Catalunya a través d’un càrrec al Parlament i al govern, després que en Pujol guanyés les eleccions l’any 80 i les del 84 amb majoria absoluta. Però no ho va aconseguir. Li van dir al final que no.

Ho explica en el seu llibre, sí. Però al final va dir: “Potser no és lo meu.” I és veritat. Potser no era lo seu.

[Riu] Mira, no ho sé. El meu pare recordo que estava en altres projectes, era el gerent del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, del 84 al 86, i ja no tenia més temps.

Sí, sempre. Va treballar tota la seva vida a La Sibèria, aixecant la persiana a les 8 del matí.

Un gran pencaire. Amb una gran capacitat de treball i una gran il·lusió. No l’havia vist mai fer vacances. Mai, mai.

Al despatx que tenia sobre La Sibèria, i encara hi és.

Recordo que el 23 d’abril del 1976 el meu pare va venir a l’escola Thau (jo i les meves germanes estudiàvem allà) per parlar sobre l’Avui, que sortia aquell dia. Des del matí, es van repartir exemplars de l’Avui a tots els estudiants. A la tarda, i abans del concurs de poesia que es feia i de repartir les roses pertinents, vaig tenir el plaer de veure el meu pare, allà, parlant davant de tots els estudiants de l’escola Thau, fent una al·legoria política del que calia a Catalunya en aquell moment: “Calia un diari, i avui ja el tenim!”

Les seves idees i valors són totalment vigents i, ara, tant o més necessaris que abans.

On són? N’hi ha molts, ara també. Avui encara hi ha molta gent que té aquesta determinació, valentia, intel·ligència, coratge i aquest esperit total de jugar-se-la. Però abans era més difícil perquè tot això era clandestí. En els Fets del Palau, quan el meu pare va començar a cantar El cant de la senyera, dos policies el van agafar, a banda i banda, i no sé com se’ls va treure de sobre. Si no, l’haurien portat a Via Laietana i l’haurien torturat i potser empresonat, com a tants altres.

I tant! Però se sobreposava, perquè ho entenia i col·laborava. També era del CC, allà es van conèixer. Era d’una família també catalanista, més política que la del meu pare, perquè el seu pare, el meu avi Ramon Almeda, es va significar políticament durant la República, essent candidat de la Lliga de Cambó en unes eleccions, fent mítings per tot Catalunya durant la campanya electoral. El van assassinar els rojos, també, pel fet de ser catòlic i de la Lliga. Els meus dos avis, assassinats pels rojos! A la família de la meva mare també va imperar el silenci. A la política professional s’hi va dedicar més l’avi matern que el meu pare.