“Quan surt l’Avui, era independentista però potser no ho sabia”

Tinc el record de sen­tir a par­lar que sor­ti­ria un diari en català, i, és clar, t’hi interes­ses de seguida. Per la meva manera de ser i pel meu sen­ti­ment, soc inde­pen­den­tista des del pri­mer moment, tot i que en aque­lla època pot­ser no sabíem que ho érem. Érem cata­la­nis­tes i volíem par­lar català. Recordo que par­lava en català a la feina amb gent que era cas­te­llana i des de lla­vors que no em costa gens man­te­nir-me en català, a diferència de la gent que diu que li costa. Fa 40 anys que ho prac­tico.

Pri­mer, a Gis­pert, que era a la ronda Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, i, després, a Phi­lips Informàtica, quan la va com­prar. L’empresa es va fer gran i van posar la cen­tral a Sant Joan Despí, a la vora de TV3, però després vam tor­nar al car­rer Pro­vença amb Mun­ta­ner.

Als 12 anys vaig entrar als Minyons de Mun­ta­nya. Allà es res­pi­rava un ambi­ent cata­la­nista. Hi vaig ser fins als 16 o 17 anys, que va ser quan em vaig interes­sar per les motos i el trial. Aquells orígens de cata­la­nisme... Recordo ser a la Val d’Aran, tra­ves­sar la fron­tera i cri­dar “Visca Cata­lu­nya lliure”. El meu pare també era molt cata­la­nista i m’havia por­tat a clas­ses de català clan­des­ti­na­ment, en un car­rer de Gràcia prop de l’estació de Fon­tana. Sem­pre he vis­cut en la idea del cata­la­nisme i dels drets de Cata­lu­nya. Quan va sor­tir el pri­mer diari en català, era molt lògic que m’hi agafés. Vaig com­prar l’Avui des del pri­mer dia i, poste­ri­or­ment, m’hi vaig fer subs­crip­tor.

N’he estat subs­crip­tor durant molts anys. Vaig can­cel·lar la subs­cripció per alguna cosa que vaig lle­gir que no em va agra­dar, i ara fa cosa de mig any que en torno a ser subs­crip­tor i vaig lle­gint el diari. He vist totes les face­tes que ha anat pas­sant el diari, i ara El Punt el va com­prar i s’ha sal­vat. L’Avui s’ha sal­vat. Em fa l’efecte que o era amb El Punt o des­a­pa­rei­xia: no hi ha cap més manera que em sem­bli bé.

El meu germà tenia 21 anys més que jo i va morir fa tres o qua­tre anys. Con­sul­tant la llista dels subs­crip­tors ori­gi­nals, hem vist que ho era, perquè, de Crei­xems com a segon cognom, en que­den molt pocs. És un cognom que ha de des­a­parèixer, i, per tant, segur que era el meu germà el de la llista. Ell con­ti­nu­ava vivint a la casa de la meva mare a la Colònia Güell i ara els meus nebots con­ti­nuen rebent el diari.

Jordi For­nas –que va ser alcalde–, un altre com­pany i jo estàvem de regi­dors a Gallifa, on hi ha cinc edils. Amb Jordi For­nas ens havíem apun­tat a Esquerra Repu­bli­cana, però ens en van fotre fora amb l’excusa que no ens havien admès la ins­cripció. Tot va venir perquè hi havia un grup a Gallifa que manava a l’Ajun­ta­ment que es va pre­sen­tar per Esquerra Repu­bli­cana, però, en canvi, donava suport al senyor feu­dal. Era una cosa molt estra­nya. Tant en For­nas com jo vam fer escrits i mani­fes­ta­ci­ons en con­tra d’aquest lli­gam. A par­tir d’aquí, en [Marc] San­glas, de Sant Llo­renç Savall, ens va fotre fora del par­tit com a mili­tants, tot i que ja havíem pagat tres quo­tes. Com que ens volíem pre­sen­tar a les elec­ci­ons del 2011, vam entrar a Soli­da­ri­tat Cata­lana per la Inde­pendència. I vam gua­nyar les elec­ci­ons. Durant el nos­tre man­dat vam pre­sen­tar a la hisenda cata­lana els números de Gallifa, que va ser el pri­mer ajun­ta­ment a fer-ho. No sé si l’únic!

També vam treure la ban­dera espa­nyola de l’ajun­ta­ment, i vam posar tres pals fora del con­sis­tori amb l’este­lada, la ban­dera del poble i l’euro­pea. Com que hi va haver un veí que se’n va quei­xar, vam aga­far, per jus­ti­fi­car que hi posàvem l’espa­nyola, una ban­dera de pam i mig i la vam posar a la paret de l’ajun­ta­ment. A l’alcalde el va entre­vis­tar Tele­cinco i va ser curiós.

Sí, perquè enlloc hi posava la mida que havia de tenir la ban­dera espa­nyola. Per tant, no ens podien dir res. La veri­tat és que no va tenir cap reper­cussió de tipus legal. Però quan feia dos anys que manàvem, al ter­cer com­pany diria que el van com­prar, no sé com, no sé si amb diners o amb una altra cosa. La qüestió és que se’ns va començar a posar en con­tra i ens dei­xava en mino­ria, fins que va ple­gar. Quan va dei­xar l’acta de regi­dor, com que Gallifa és un poble petit, la votació es fa a les per­so­nes, i el següent que tenia més vots va entrar, però no era del nos­tre grup.

Em sem­bla que era Con­vergència. Al cap d’un mes i mig o dos, van fer una moció de cen­sura i ens van fotre fora. Hi havia algu­nes mul­tes d’uns abo­ca­dors i qüesti­ons per les quals als de l’opo­sició els interes­sava liqui­dar-nos. I aquí es va aca­bar la història. Vam pas­sar a l’opo­sició i tots els pro­jec­tes que teníem pen­sats se’n van anar a fer punye­tes. Vam estar-hi dos anys.

Ens hi vàrem tor­nar a pre­sen­tar, amb en For­nas i tres més, però no vam gua­nyar. L’únic que va sor­tir [esco­llit regi­dor del grup] vaig ser jo, però no tenia ganes d’anar en con­tra de qua­tre regi­dors i ja no vaig aga­far l’acta.

No. A mi la política m’havia interes­sat molt, d’enten­dre-la i de lle­gir dia­ris. Estic subs­crit a l’Avui i a Vilaweb, i lle­geixo altres dia­ris per inter­net. Vull dir que m’interessa molt la política, però dar­re­ra­ment les coses tal com van... Lle­geixo i no em pre­o­cupo de la situ­ació més del que és just.

Estic al Cen­tre Excur­si­o­nista de Sant Feliu de Codi­nes de fa molts anys. I a la ràdio de Sant Feliu, Ona Codi­nenca, fa 20 anys que amb el Cen­tre Excur­si­o­nista hi faig un pro­grama que es diu Anem a la mun­ta­nya. Es fa els dilluns de nou a deu de la nit.

Sí, sí. Prin­ci­pal­ment des que em vaig jubi­lar, amb 61 anys, que sor­tim a cami­nar amb “la colla dels dime­cres”. Des del 2005 que sor­tim cada dime­cres d’excursió. I com que tinc la mun­ta­nya aquí al davant, també surto sol a cami­nar, amb un sis­tema al Wiki­loc que per­met com­par­tir amb una altra per­sona la infor­mació d’on ets, de manera que és més segur.

He fet una colla de cims del Piri­neu, prin­ci­pal­ment des d’Andorra fins al Cos­ta­bona. N’he fet molts, i molts de petits. El Pedra­forca l’he fet cinc o sis vega­des. I el Coma­bona, el Bas­ti­ments i el Gra de Fajol... El Canigó l’he fet un parell de vega­des.

El Pedra­forca és molt espe­cial. És una mun­ta­nya que, només de veure-la pujant cap a Sal­des, ja et deixa cap­ti­vat. A més, si el fas pel Ver­det has de fer algun tram de grim­pa­des per allà, i la bai­xada per la tar­tera té la seva gràcia. És una mun­ta­nya impor­tant, però també hem fet les Agu­des pels Cas­te­llets, on has de grim­par una mica. I el Puig­mal. I el Gra de Fajol, fent pri­mer el Gra de Fajol petit; després, la carena, i després fas el Gra de Fajol gran, i també té la seva gràcia. A l’hivern, ara no tant, però abans fèiem raque­tes mol­tes vega­des per Vall­ter. Pujàvem al pic de la Dona.

Dies enrere ho comp­tava, i amb la colla dels dime­cres hem fet 920 o 930 excur­si­ons. Des del 2005 sor­tint cada dime­cres són un fart d’excur­si­ons...

Quan estàvem als Minyons, a un com­pany que també era al clan també li agra­da­ven les motos. Jo vaig tirar per la moto de mun­ta­nya i ell, per la de car­re­tera. Jo em vaig com­prar una Lam­bretta i anava pel Tibi­dabo, lla­vors que vivia a Bar­ce­lona. I un dia veig una colla de xim­ples per allà amb unes motos totes rares, gros­ses, amb un mani­llar ample i fent unes coses que em van dei­xar de pedra. Resulta que eren el grup de Bul­taco: [Oriol] Puig Boltó i tota una sèrie de gent que estava cre­ant les pri­me­res motos de trial, la Sherpa con­cre­ta­ment. A par­tir d’aquí, vaig dir: “Ostres, això m’agrada.” Em vaig com­prar una Bul­taco Sherpa, la pri­mera moto de trial que vaig tenir. Era una moto de 250 centímetres cúbics, qua­tre mar­xes... Jo la feia ser­vir per anar a tre­ba­llar, fins que un dia baixo de casa per aga­far-la i no hi era. Me la van fotre. Al cap d’un parell de mesos em vaig com­prar un model nou que ja por­tava cinc mar­xes, una Sherpa, també. Durant aquest temps vaig estar cor­rent els pri­mers tri­als. Es feien tri­als al peu del Tibi­dabo, a la zona de Sarrià; després, cap al dar­rere del Tibi­dabo, a Cam­pe­lles, i aquí a Gallifa pre­ci­sa­ment es va començar a fer algun trial. Lla­vors Mon­tesa va voler entrar en el món del trial i ana­ven una mica més endar­re­rits. Feien algun pro­to­tip i hi havia en Pere Pi que des­ta­cava en aquell moment. En Pere Pi, a més de córrer, estava al depar­ta­ment de dis­seny de Mon­tesa i van començar a dis­se­nyar la moto. I va sor­tir la Cota 247. Aquell grup neces­si­tava uns quants pilots que anes­sin amb la seva moto. Van con­tac­tar amb nosal­tres, que érem tres o qua­tre que ja sortíem amb Bul­taco Sherpa, i ens van pro­po­sar de pas­sar a la Cota. Jo vaig entre­gar la meva Sherpa i ells em van pas­sar una Cota 247.

Sí, sí. Fèiem tri­als, anàvem a com­pe­tir.

Jo vaig començar amb les motos el 1967, quan em vaig com­prar la pri­mera Bul­taco Sherpa. I amb la Mon­tesa deu­ria ser al cap d’un any i mig o dos. Vam dis­fru­tar molt perquè els caps de set­mana que no hi havia com­pe­tició anàvem a entre­nar-nos amb en Pere Pi, en Joan Bor­das, en Jordi Per­ma­nyer, en Jordi Ros... Anàvem a Sant Llo­renç. Jo hi he pujat a dalt, a la mola, en moto. Es va fer un trial en què s’hi pas­sava per dalt. Ara seria impos­si­ble perquè és parc natu­ral. I entenc que ara no es pugui perquè les motos han d’anar per uns llocs aco­tats. Jo he pujat a dalt de Baqueira-Beret en moto. He estat a Núria en moto. Coses avui impen­sa­bles.

En aque­lla època podríem dir que estava entre els quinze pri­mers.

Hi ha una tra­dició. Actu­al­ment en Toni Bou gua­nya tri­als i és campió del món. És el pilot que més cam­pi­o­nats del món té entre indo­ors i mun­ta­nya.

Vaig tenir una Cota 310 fins fa cinc o sis anys, però últi­ma­ment només l’enge­gava. Física­ment ja no hi podia sor­tir.

Han ser­vit per aju­dar el cata­la­nisme, perquè la gent es faci càrrec del que és el nos­tre país, la nos­tra nació. També ha estat la punta de llança perquè després sortís l’Ara, Vilaweb com a digi­tal... L’Avui va ser el pri­mer. I ara, quan entro a El Punt Avui, el pri­mer que faig és lle­gir l’arti­cle d’en Vall Clara. És fàcil de lle­gir i m’agrada.