“Pla o Dalí no podien ser els estendards del diari Avui”

Bona pregunta. Jo era jove. L’Avui va ser l’aventura de la meva vida juvenil. Amb 24 anys i llicenciat, em surt un home que m’ha influït molt i he estimat gairebé com a un pare, en Josep Espar. Aquest home té un sentit d’engrescament que encomana. Tenim un diàleg que recordaré sempre. “Anem a fer un diari!”. “Ah, molt bé! I quan sortirà?”. L’endemà vam estar parlant hores i hores. I al dia següent ja treballava amb ell. Jo em vaig decantar pel periodisme i la història i, per tant, per l’aventura de l’Avui: “Sigues protagonista!” El meu destí natural, com va ser més tard, havia de ser la universitat, quan van acabar les aventures. A l’Autònoma érem 20 o 25 a la classe. Els professors ens coneixien pel nom, sabien qui érem.

Jo col·laborava a la revista Canigó de la Isabel-Clara Simó. En Josep Faulí em va llegir i em va cridar al Diari de Barcelona. Suposo que publicar en premsa local de Valls o a la revista Claror d’Andorra, amb reportatges i pàgines senceres, hi va ajudar. A l’Avui en Faulí em va fer fer durant dos anys entrevistes cada setmana. Vam presentar els editors catalans que durant els anys de resistència van fer una gran feina.

El 1974, dos anys abans de la sortida i sense Seguretat Social. No hi pensava, hi va pesar més la passió per poder tirar endavant un projecte tan anhelat com aquest.

Amb l’Espar fèiem una reunió diària de ping-pong. Pots mantenir un diàleg amb una persona si la respectes i consideres, i a partir d’aquí surten idees. Anava sortint tot: “Els catalans tenim una cortina que ens ha tapat el nostre passat, i per això l’hem de descórrer”. Per això tenia aquesta fal·lera a fer que la ciutadania conegués la història de Catalunya, que seria una fàbrica de fer patriotes. Ni aleshores ni ara s’ensenya. Per exemple, els presidents de la Generalitat. Què s’està fent avui a la televisió per la història de Catalunya? La nostra joventut surt sense referències. I un poble que perd la llengua, la història, que li han escapçat la geografia i l’han mutilat en la seva mentalitat, ja ho deia el Valentí Almirall: “Ens estem degenerant com a poble.” Molts professors no utilitzen un tresor de possibilitats de coneixement i que pot donar llum en aspectes foscos del passat.

A arribar a la societat, i ho fèiem a partir d’uns principis que ja són coneguts i havia fet en Jaume Miravitlles, que és la transferència de prestigi. El diari era l’acció de reivindicació d’una ciutadania, que d’una manera legal s’anava fent, anant pels pobles, on es passava l’audiovisual, es feien conferències, es feien articles, es buscava la implicació de les entitats i, sobretot, dels col·legis professionals. Es redactaven cartes que es polien, es buscaven cent noms i s’enviaven a milers i milers de persones. La gran acció és que la iniciativa d’anar als metges, als enginyers, als periodistes, etcètera, es projectava i l’acció s’anava escampant perquè tothom tenia amics o coneguts al seu poble. Al despatx ens venia gent amb mil iniciatives. Tenies pràcticament tot el país i no donàvem l’abast. Després d’un silenci, era la possibilitat que tinguessis veu. I si tenim Mancomunitat és per La Veu de Catalunya, i si tenim Estatut i Generalitat Republicana és per La Humanitat, L’Opinió i els diaris. Per tant, un diari, i per això es va voler anar de pressa, era perquè hi havia d’haver la veu a Catalunya, i no només partidista d’opcions polítiques determinades.Tenir un diari que fos una tribuna de pensament, amb la pàgina 3 mimada d’opinió amb 3 articles cada dia, la secció de l’Albert Jané a primera pàgina, en Cesc amb tota la contundència, la tendresa de la poesia, l’Espinàs que reblava el clau d’opinions, i tot un equip de redacció que s’hi van entregar. Aquest diari va ajudar que es pogués aturar el cop de la Loapa, la reacció d’involució o la capacitat de discutir un Estatut. Tot això sense un diari hauria estat molt difícil.

A veure... un diari sol no és res. Un diari és una tribuna, una bandera, les teories del diari far que il·lumina, però darrere hi ha una societat. Si ara fas un diari a Occitània no funcionarà. En aquell moment teníem un substrat d’una catalanitat profunda, plena, de la la terra que retruny... A mi em va ensenyar a escriure en català al pati, fora d’hores, una professora amb tres o quatre de la classe de batxillerat públic. Vam aprendre de la professora d’història que després vaig saber que estava a la junta d’Òmnium i em va influenciar molt, la Josefina Cardó. Aquesta societat que té entitats i té premsa comarcal, que va ser un gran motor de coneixement de l’Avui arreu de Catalunya. Gràcies a la premsa comarcal va poder arribar. La ràdio no, la ràdio estava encara en un altre àmbit. La premsa amb la gent de base i el diari Avui organitzava actes, publicava articles, etcètera.

Quan va sortir el diari va canviar tot. Va canviar el lloc de treball, vaig entrar a la Seguretat Social... Llavors l’Espar Ticó va dir: “Ara la imatge del diari ja es fa sola”. El dia de l’aparició del diari [Sant Jordi de 1976] vam organitzar centenars de parades per tot Barcelona perquè hi hagués exemplars que regalàvem als que es fessin subscriptors. Aleshores va passar que la organització i distribució del diari, sense ordinadors, va ser complicada per encaixar comptepartícipacions i subscripcions. Una situació difícil que va costar de regularitzar fins que es va tenir un llistat adequat a la realitat. No ho portava jo. Això era d’administració. El primer dia es va fer una segona edició, de 100.000 exemplars. Amb el retorn de Tarradellas es va fer una edició especial que els subscriptors no van rebre i no és a l’hemeroteca. Les edicions especials es feien puntualment i només anaven al quiosc. A la col·lecció de l’Avui falta el suplement que es va fer el 1997 quan vaig accedir al sumari de guerra de [Lluís] Companys. S’hauria d’agafar aquest suplement, digitalitzar-lo i posar-lo a l’arxiu de Girona. I el de Tarradellas també. L’Avui era un diari molt sensible i atent a la realitat catalana.

Quan hi havia una efemèride determinada, l’Avui era allà. Aquells articles que es feien Coneguem els nostres exiliats o Coneguem el nostre passat o la secció Un llibre cada dia. En Faulí va demanar a Lluís Solà que expliqués la història dels diaris catalans cada diumenge. Va acabar fent-se un llibre, però és que de l’Avui van acabar sortint una vintena de llibres els dos primers anys. Era un diari fortament intel·lectualitzat, molt d’opinió. En Joan Triadú va fer un llibre, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs el seu Petit observatori de tres o quatre coses, en Fèlix Cucurull, la Maria Aurèlia Capmany, posteriorment la Clara Simó... Això demostra el valor d’un periòdic. Si un diari passa lleugerament, malament rai, per això convé que hi hagi alguna que altra acció de profunditat com entrevistes, articles d’opinió, algun dossier, col·leccionables... Configura aquest vincle: “És el meu diari.” El que portes a sota el braç.

Seria un cap d’imatge. Tant podies organitzar un acte, com ara he vist que havia fet a Eivissa, o una exposició a Andorra. Et passaves dies al telèfon localitzant persones per una carta col·lectiva. Qualsevol iniciativa que se’t demanés de comarques, donar-hi sortida perquè era una acció col·lectiva i engrescadora. Venien multitud d’iniciatives de tot tipus, calia canalitzar-ho.

Màrqueting seria venda. Si ho entenem com a venda de compteparticipacions en un sentit absolut, potser sí. Es barrejava molt la visió de donar a conèixer el projecte, materialitzar-lo, aconseguir suport i fer arribar la difusió. Era aquesta suma d’elements. Cap d’imatge, diria.

Quan apareix el diari, té la seva maquetació i el seu muntatge intern. Jo estava a l’empresa en el que era la preparació del diari. I quan neix faig altres labors.

El fons d’art. Aquest país va ajudar i va fer el diari Avui ell. L’Avui és fill de Catalunya, fill d’una generació en què amb generositat hi va haver intel·lectuals i artistes que van donar més. La gent es feia comptepartícip, subscriptora o col·laborava en la difusió, però els intel·lectuals catalans se’l van fer seu i els artistes van donar una obra. Hi havia un comitè tècnic de nivell, amb en Josep Maria Cadena, la Maria Lluïsa Borràs, en Martí Torrent... coordinats per l’Albert Conejos, un dentista que va estar a la junta del Barça i al grup inicial del consell d’administració de Premsa Catalana. Necessitàvem un suport perquè el diari va néixer coix. Un diari és una aventura econòmica increïble. La història dels [diaris] que han plegat supera de molt els que han passat almenys un any de vida. Està ple d’iniciatives fallides. És un miracle diari mantenir un diari. Un diari que es mantingui només de subscriptors, de la venda diària i la publicitat té la continuïtat assegurada. Però quan la publicitat flaqueja perquè les centrals estan a Madrid, i hi van pels grans tiratges de diaris en castellà; amb els subscriptors hi ha aquesta mica de desori que es va reduint cada dia perquè començaven que eren molt però després les famílies en volien només un exemplar; les xifres fruit de l’entusiasme inicial es van adequant a la realitat i la necessitat específica. El diari té la publicitat una mica difícil, els subscriptors difícils, i la venda entra en competència amb la resta, que n’eren molts i cada diari tenia el seu públic: El Correo Catalán, Tele/eXpres, El Noticiero Universal, La Vanguardia, Diari de Barcelona... I, a més, l’Avui que serà la visió catalana, cultural i de país. Com que no hi havia una gran fortuna al darrere, necessitava un coixí i sempre tenia limitacions. Preveient temps difícils o per tenir una garantia per poder demanar un crèdit, es va dir: “Hem de tenir un patrimoni. El crearem.” Jo em vaig dedicar dos anys a visitar tots els artistes significatius que el consell assessor determinava i se li anava a recollir l’obra, una pintura, escultura o tapís. Ara és una col·lecció i va fer el seu servei.

Quasi tots, sí. Hi havia donacions espontànies quan se’n van assabentar, però el consell les havia d’acceptar. Quan començaven artistes com Miró i Tàpies a donar una obra grossa, d’un cert valor representatiu en la seva trajectòria, la resta no podien donar una obra petita o recent. Es procurava que fossin obres de l’època més representativa de l’autor i d’una certa capacitat quant a tamany. Això permetia que quan hi hagués una exposició, llibre o catàleg poguessin sortir. Els artistes van ser molt generosos. Calia explicar-los què se’n faria, del fons d’art, perquè la seva obra fos l’adequada en el conjunt de la plàstica catalana, l’escultura, tapís i tot tipus d’especialitat creativa.

No va ser per mimetisme d’uns determinats artistes. El diari tenia una presència ciutadana, ja era conegut. Se sabia que es volia fer un diari, i els artistes, com altres sectors professionals, hi estaven al cas. En el moment en què surt el diari, a l’Espar li agradava molt anunciar-hi les donacions que s’anaven rebent. Utilitzava el diari com a element informatiu amb pàgines monogràfiques, seccions o requadres. Els artistes rebien cartes, els telefonàvem, se’ls informava. Si et dedicaves durant un parell d’anys només a això...

Els artistes s’hi van implicar. Cesc va tenir una generositat il·limitada perquè feia dibuixos del que li demanaves i els utilitzaves en l’entorn. La Pilarín Bayés, el de Miró va ser un gran cartell, extraordinari. Se’n va fer aquesta edició [la que surt a la imatge de l’entrevista] signada i numerada. Era la suma. Tots els noms, tots els noms.

Dalí no, ja estava...

Nooo. Ni se’ns va ocórrer.

No, sempre n’hi va haver algun que per viatge o situació personal no podia.

No crec que fos per això. Dalí va morir el... potser estava malalt. En canvi, Miró, tot i ser gran, va rebre el consell d’administració en ple a Palma. L’exposició del fons d’art es va fer a la Fundació Miró el gener de 1976.

Bé... [riu mentre consulta el telèfon mòbil] Dalí mor el 1989.

Per edat, naturalment [riu]. La imatge de Dalí en aquell moment —en la història sempre hem de mirar el moment, mai amb els ulls actuals mirar l’ahir— era la d’un oportunista. Era la d’una persona sense criteri que, per la seva carrera, sacrificaria el país o el que fos. També cal dir que Dalí no ha tingut una preocupació de generositat com tenia Miró. A Miró se li ha fet un llibre i una exposició amb cent cartells de cent actes de solidaritat. Per Edicions 62, Amnistia Internacional, el Futbol Club Barcelona, Palau de la Música, Centre Excursionista de Catalunya, Òmnium Cultural, etcètera. Cent cartells! Cesc a part, quin artista pot dir-ho? Per tant, era normal que la imatge de l’Avui fos la de Miró, no la del Dalí. Ell tampoc tenia cap interès. Segurament hauria estat més procliu a una exposició de la monarquia que una dels qui han passat per comissaria o estan contra un règim discriminador intentant fer un diari per donar veu al país.

[Riu] Qui tenia un pes a l’Avui era Joan Triadú, a qui, per cert, he dedicat una antologia dels seus articles sobre llengua. A Pla no li he dedicat cap llibre, no. Al Triadú, sí. Pla, amb l’Avui, estava en un altre context. Pensem que [la revista] Destino és el nom d’un vers de l’himne de Falange: “Unidad de destino en lo universal”, per això l’hi posen. En Faulí, el primer que em diu quan em crida al seu despatx del Brusi és: “Aquí farem cultura catalana, però l’haurem de fer en castellà perquè no la podem fer en català”. La secció es deia Veus i Lletres de Catalunya, i col·laborava amb ell fent entrevistes i ressenyes de llibres. Però teníem aquesta sensibilitat. En Faulí, com a crític, va als Jocs Florals [els de l’exili de Lausana] i li posen una multa. Pla no s’ha destacat per una situació de compromís. Quan hi ha referents que escriuen només en català i saben el que suposa de renúncies per publicar només en català, aleshores mai podràs saber si aquest escriptor ho fa en català perquè hi ha un mercat que l’interessa o per convicció. Jo crec que Pla tenia aquest substrat de catalanitat, serà diputat de La Lliga, serà un escriptor català que es troba en aquesta desfeta: que una part del país són els gàngsters que estan matant gent –maten el pare de l’Espar, maten multitud de gent, el terror– i aleshores la Generalitat és incapaç d’aturar-ho perquè no té les eines. Què queda? Que una part del país contemporitzarà amb els ocupants. És evident que el diari ha de ser una bandera, no de puresa d’un petit grupuscle sinó de tot el que s’ha amagat. Aquestes persones com Pla o Dalí, que representen el que representen, era evident que no podien ser els estendards o abanderats d’una obra col·lectiva per poder tornar a recuperar la identitat.

Vostè en les entrevistes està parlant amb un segment de persones molt delimitat per la cronologia, les vivències i la ideologia. El que cal és una visió àmplia, i m’agradaria que sortís una història de l’Avui feta amb profunditat. N’han sortit diverses, unes quantes. Cal una que pogués ser una tesi doctoral que treballés els testimonis, el periòdic, els documents, les fonts, els arxius... I que, a partir d’aquí, pogués sortir una monografia sòlida. Els diaris que tenen una gran significació, com pot ser La Vanguardia també, no tenen una història. El treball que va fer Gaziel, estem parlant de l’experiència d’Agustí Calvet amb el compte de Godó en un moment determinat, no tota la trajectòria. Jo diria que hi ha tres Avuis: l’Avui dels directors, que cadascun d’ells té unes particularitats, amb les limitacions econòmiques que tenien; el projecte inicial, que no va tenir els recursos, i després hi ha com l’han vist els lectors. La imatge que ha tingut l’Avui d’un diari ideològic, cultural, de país, i que ha posat l’èmfasi en unes facetes.

A l’Avui se’ns demanava que les redaccions a València, Perpinyà i Palma tinguessin translació a les pàgines del diari i que tinguessin una visió de conjunt. Això no va poder ser. Havia de ser un diari que tingués uns redactors que fes com TV3 quan mimava els documentals. Trobar-te amb un diari actiu, no reactiu, que sap el que vol però no té els recursos va ser el handicap constant. En canvi, altres diaris han tingut els recursos i no han volgut fer aquesta acció. Però sense els suplements i obertures a escriptors i pensadors de l’Avui, no es pot entendre la història del darrer mig segle de Catalunya.

Hi havia de tot. Hi havia uns empresaris amb voluntat de país que no tenien prou coneixement tècnic del que era el funcionament d’un diari. Hi havia uns periodistes que es pensaven que podien fer una societat de redactors com Le Monde. Ara als redactors se’ls hi diu el primer dia: “Escolti, aquí hi ha això i jo soc l’amo”. I el periodista accepta, calla i fa el que li demanen. Per tant, hi havia de tot. La sort és que hi va haver un gran director al començament que era en Josep Faulí, que coneixia l’ofici i va ser l’home que va saber agafar tota una sèrie de col·laboradors no només de la secció d’opinió sinó fixos del diari. Això va marcar el que és el diari, amb uns senyals d’identitat que, malgrat les discussions que hi pogués haver de partidisme polític d’uns i altres, que són certes, o les visions dels directors, que són certes, hi havia aquests elements que feien combregar en el periòdic amb aquestes columnes i seccions. Tots els petits elements que feien que tenies aquella mitja hora de lectura en què quedaves satisfet dels reportatges, entrevistes, articles d’opinió. Aquest és el valor d’un diari. El divorci de redacció i empresa, que es produïa en molts mitjans i ara també, tot i que el conflicte està soterrat. Tremolem amb les màquines quan hi hagi més control del diner damunt de les idees. Diner i saber sempre han estat enfrontats, i l’Avui no ha estat l’excepció. El que sí ha estat és una molt bona tribuna de la defensa dels elements de catalanitat de tot tipus.