És el titular, la declaració entre cometes, la confessió feta davant de la càmera, el final al misteri que Carles Porta no té, tot i les trucades que el periodista de Vila-sana rebia mentre a les instal·lacions d’El Modern de Girona estructurava els primers capítols de la sèrie de Tor. En el muntatge del penúltim capítol el va trucar Miquel Aguilera. La impossibilitat de confirmar el relat, extens, resultat de més de cinc hores d’entrevista a un personatge potent, que inclou un viatge a Miami i la recerca d’uns sicaris; amb una investigació permanentment oberta, el periodista tanca de moment la possibilitat d’un spin off: “TV3 m’ho demana, probablement tingui una bona audiència, però la meva consciència no em permet, ara mateix, facturar per fer tres o quatre capítols que no tanquin completament la història; el fet de no tenir el final és el que em té amb dubtes.” Perquè del que un ha investigat amb tanta cura i passió, se n’acaba volent distanciar, per tancar una etapa.

L’obsessió, per a Carles Porta, va començar farà 30 anys, quan el 30 de juliol del 1995 troben assassinat a la cuina de casa seva Josep Montané, Sansa, a qui cinc mesos abans el jutge havia declarat propietari únic de la muntanya de Tor. Carles Porta va començar amb un reportatge per al 30 minuts i va continuar amb el llibre Tor. Tretze cases i tres morts (La Campana, 2005).

“Amb Tor, necessito arrodonir-ho i honestament no he tingut temps de comprovar les acusacions que fa Aguilera; no és tan fàcil. Però no us vull decebre; no vull fer un coitus interruptus, sinó donar satisfacció plena”, va explicar l’escriptor, productor i un gran “explicador d’històries”, que com tots els periodistes amb ofici saben donar titulars, davant de l’audiència que ahir al vespre omplia la sala d’actes d’El Modern per escoltar Carles Porta i Jordi Grau, per conversar a propòsit de Tor: foc encès (La Campana, 2024), publicat fa un any i en què Carles Porta aprofundeix en el misteri des d’una vessant més enllà del crim mai resolt, sinó la d’un context geogràfic, un espai fronterer amb tot el que comporta, un territori extrem, i on també inclou testimonis i documentació que contribueixen a engrossir el misteri i a deliberar sobre qui va matar Sansa. De moment, Carles Porta ha començat el rodatge d’una sèrie sobre el cas de Brito i Picatoste, perquè un cop més “la realitat és una guionista increïble i insuperable, però la ficció factura més”, va assenyalar. Així, tot i voler desempallegar-se de Tor, a petició de la dona d’en Lázaro, Carles Porta ha realitzat un àudio de benvinguda als assistents al carnaval de Sort que enguany s’ha dedicat a personatges de Tor.

El Sant Jordi del 2006, TV3 va dedicar set segons de promoció –aleshores era la norma en relació amb els autors de la cadena– al que esdevindria un best-seller. Tor. Tretze cases i tres morts va iniciar un gènere i va obrir un camí, el de la no-ficció, que Carles Porta va reivindicar davant de la novel·la que és la que s’endú el prestigi i els premis literaris. “Per què la ficció està tan valorada i la no-ficció no?” Les xifres de vendes de Tor ho demostren. Per Carles Porta, la no-ficció té una altíssima qualitat literària perquè “la força de la realitat s’empassa com un glop” i “més ben escrit que la immensa majoria de novel·les”. És la fórmula ideal, i ho va reblar amb la reflexió següent: “Convertir la realitat en un relat que atrapi i que sigui literàriament potent encara avui dia no es valora en l’aspecte mediàtic ni de premis; no així per als lectors, perquè puc presumir i agrair que venc més que qualsevol escriptor de ficció.”