Una tarda amorosa amb Maggie O’Farrell al Mot

Et diuen que la pri­mera con­vi­dada del Fes­ti­val Mot de lite­ra­tura de Girona i Olot, dedi­cat aquest any a l’amor, serà Mag­gie O’Far­rell, i sal­tes d’ale­gria men­tre cor­res a bus­car l’agenda per encer­clar el dia amb un reto­la­dor grui­xut i gai­rebé dibui­xant-hi un cor. Ah, però es veu que no podrà venir i que la con­versa al final serà telemàtica. I què fas? Desin­flar-te? Pen­sar un pla alter­na­tiu per a una altra tarda depri­ment de pluja? Es veu que no, que la gent pro­fessa per aquest fes­ti­val preciós una lle­ial­tat tan a prova de bomba, que aquest dijous hi tor­nava a ser tot­hom: els que dibui­xen cors damunt les dates asse­nya­la­des, els que encara com­pren agen­des i a sobre les fan ser­vir, els que no per­ta­nyen ni a un grup ni a l’altre però són tan bons lec­tors, que el temps que més els agrada per ficar-se dins un lli­bre és sobre­tot les tar­des que plou. No és pas la pri­mera vegada que el Mot s’estrena amb el con­vi­dat a distància (va pas­sar també en l’edició post-pandèmia, que va aga­far a més d’un encara amb la por al cos), però si la memòria no em falla, mai fins ara amb algú de la cate­go­ria de Mag­gie O’Far­rell, aquesta escrip­tora irlan­desa, edu­cada a Gal·les i Escòcia, que vivia tran­quil·lament a la seva caseta d’Edim­burg fins que va publi­car Ham­net, la deli­cadíssima plan­to­fada amb què va dei­xar esta­bor­nits tots els acadèmics arro­gants que havien sos­tin­gut durant segles que Shakes­pe­are, la glòria suprema de la lite­ra­tura anglesa (veieu, ara sí, tot el mapa de la Gran Bre­ta­nya?), no esti­mava la dona, Anne Hat­haway, per lletja, per anal­fa­beta, per vul­gar, per des­hon­rosa, i que el fet que el per­so­natge més memo­ra­ble que havia lle­gat a la huma­ni­tat tingués quasi el mateix nom que el fill que se li havia mort als 11 anys era pura casu­a­li­tat.

“Em van fer enfa­dar molt, el des­co­nei­xe­ment d’aquest nen i els comen­ta­ris hor­ro­ro­sos que tots aquests experts ves­sa­ven sobre la dona de Shakes­pe­are sense apor­tar-ne mai cap evidència”, va dir Mag­gie O’Far­rell a través de la pan­ta­lla que la con­nec­tava amb el públic que l’escol­tava des de la bibli­o­teca Car­les Rahola de Girona, amb una fines­tra de fons des d’on s’intuïa com ver­de­java un jardí escocès. La mateixa obra de Shakes­pe­are, on “no hi fal­ten mai dones intel·ligents i esti­ma­des”, des­men­teix els seus des­de­nyo­sos exe­ge­tes, que d’altra banda no s’havien pres la molèstia de bus­car un dels pocs retrats que es con­ser­ven d’Anne Hat­haway, on real­ment es veu que era “una dona molt bonica”. Busco el retrat, al cap d’unes hores, i cons­tato que sí, que es podria dir que era fina com un dibuix renai­xen­tista, però no sé si això és gaire relle­vant: sem­pre hi ha hagut dones molt gua­pes que també eren mal­va­des. M’interessa més que, a mitja con­nexió, una de les filles de Mag­gie O’Far­rell irrompi a la seva habi­tació d’una manera tan sub­til, que si no fos perquè l’escrip­tora es dis­culpa per la intrusió enri­o­lada, ningú se n’hau­ria ado­nat.

D’aquests detalls inad­ver­tits n’és plena, la seva lite­ra­tura: li agrada obser­var la gent anònima que passa pel car­rer, els ena­mo­rats com es par­len, la gent que es remou entre les ombres, tot sovint dones de qui fins fa encara no mig segle no s’espe­rava altra cosa que acon­se­guis­sin un bon par­tit i fos­sin efi­ci­ents mes­tres­ses de casa. A L’estra­nya des­a­pa­rició d’Esme Len­nox, s’endin­sava en “una pràctica força habi­tual a la Gran Bre­ta­nya dels anys vint i trenta, quan les dones que no aca­ta­ven el model de con­ducta que se n’espe­rava eren con­fi­na­des en asils o psi­quiàtrics”. Fins als anys noranta, quan molts d’aquests cen­tres van anar tan­cant, no es van conèixer les històries ter­ri­bles que s’hi ama­ga­ven. “És un bon exem­ple per con­tra­dir la idea que els escrip­tors par­len sem­pre del que conei­xen. Jo més aviat escric sobre el que no com­prenc.”

La també escrip­tora Montse Bar­deri, comissària d’aquesta edició del Mot, i que hi venia molt a propòsit ves­tida de rosa i amb els deu­res més que fets (s’ha lle­git totes les novel·les de Mag­gie O’Far­rell, i les va repas­sar una a una), havia començat la con­versa pre­gun­tant-li quin era el seu lli­bre pre­fe­rit sobre l’amor, i la con­vi­dada no va dub­tar: “Per­su­asió, de Jane Aus­ten, perquè hi ha una esti­mació que per­dura, que resis­teix mal­grat les difi­cul­tats, perquè s’hi entre­veu que l’amor també està rela­ci­o­nat amb el perdó”. També amb certa manera de cons­truir el cer­cle amorós a través del llen­guatge, com fan els per­so­nat­ges d’un altre dels seus lli­bres, La distància que ens separa: “De fet, som l’única espècie que, des del temps de les caver­nes, sent la neces­si­tat d’expli­car la seva història, de recrear una vida, fins i tot mur­mu­rant.” A vega­des, el cata­lit­za­dor pot ser tan impre­vi­si­ble com una onada de calor sem­blant a la que va afec­tar Lon­dres el 1976, quan ella tenia tot just qua­tre anys, i de la qual recor­dava que “l’asfalt lite­ral­ment es fonia i se t’hi engan­xa­ven les sandàlies”. L’epi­sodi, novel·lat a Ins­truc­ci­ons per a una onada de calor, li va ser­vir per cons­ta­tar men­tre l’escri­via, poc abans de la pandèmia de covid, va acla­rir, que “els inci­dents d’efec­tes col·lec­tius són acce­le­ra­dors de partícules que assu­mei­xen el paper que, en les tragèdies gre­gues, es reser­vava al caprici dels déus”.