Compromís amb la bondat

Pocs escrip­tors són capaços de tras­lla­dar la seva bon­dat al ter­reny lite­rari, on majo­ritària­ment els mals sen­ti­ments, manen. La bon­ho­mia i l’amor com­po­nen els eixos bàsics de l’obra de la poeta sit­ge­tana Cèlia Sànchez-Mústich, de la qual la nova col·lecció de Pagès Edi­tors acaba de com­pi­lar Si creus que hi soc, una bona selecció dels seus lli­bres, des del ja llunyà La cen­dra i el tea­tre, datat el 1989, fins a Mudança endins, del 2021, on podem tro­bar un bell preciós poema pro­ta­go­nit­zat per sa mare amb set anys, que fa tota una volta. El títol del volum ens remet al seu poema Llum cau­te­lar.

Neboda de Peret –per mi l’equi­va­lent als Beat­les aquí–, la Cèlia ha con­reat una obra múlti­ple, que passa per l’eix de la poe­sia, però també per la nar­ra­tiva, on no s’han de per­dre la bio­gra­fia de Peret, per exem­ple, dues novel·les, qua­tre con­junts de con­tes i l’extra­or­di­nari Els vells, aque­lla nosa, en què des­cri­via l’acte de valen­tia –ella no ho con­si­dera així– d’entrar, sense data de sor­tida, amb una amiga gran detec­tada de covid, quan poc se sabia de la malal­tia. La Cèlia és així. Clo­nem-la! També és res­pon­sa­ble, amb Joan Duran, del fes­ti­val, ells l’ano­me­nen Festa de la Poe­sia de Sit­ges, que inunda de ver­sos la bonica loca­li­tat de la costa, que està massa con­di­ci­o­nada pel seu pas­sat radi­ant, però que vibra amb una festa que exporta la poe­sia pels car­rers, pels locals, pels bars i pels col·lec­tius d’altres dis­ci­pli­nes de la ciu­tat.

Si creus que hi soc es podria englo­bar dins el gènere de les anto­lo­gies, però també com a lli­bre d’una obra con­so­li­dada. Con­serva un espe­rit cohe­rent, amb el seu sen­tit de l’humor –sem­pre hi és pre­sent– i també el gust pel deta­llisme, des del pri­mer poema, Petita llen­gua, “la llen­gua amb què escric / no és un oceà / ni un mar / ni una llarga platja. / Més aviat s’assem­bla a una cala petita, / equi­pada amb tots els colors regla­men­ta­ris, / ter­ri­ble i temp­ta­do­ra­ment fotogènica / des del poema.” Diríem que és, així mateix, una decla­ració d’inten­ci­ons, una poètica superba.

Amb il·lus­tra­ci­ons de Joan Raven, pròleg de la mateixa autora i epíleg de Sònia Moll, el volum, de pocs menys de dues-cen­tes pàgines, recull el que ella deno­mina “la memòria vel·leïtosa i des­tra­lera”. La poe­sia en clau rea­lista es mos­tra en ple­ni­tud, sense bar­ro­quis­mes ni exces­sos.

Hi ha poe­mes que recu­pe­ren imat­ges del pas­sat per viat­jar fins al pre­sent, on l’amor ho és tot: “Tens una brossa a la pes­ta­nya, va dir el meu pare. / Ella, la filla, va cos­tar el dit on jo era i em va fer caure. / i vaig tor­nar a tra­ves­sar parets de paper / fins al límit de l’uni­vers cone­gut, / fins a tren­car-me en tu.” En pocs ver­sos, la Cèlia és capaç de tras­lla­dar-nos per les infi­ni­tuds del sen­ti­ment. Ens porta amb paciència de bra­cet, amb tota la paciència del seu caràcter, que s’hau­ria d’estu­diar a les esco­les. Aquesta és una de les victòries de la seva poe­sia.