La veu cantant

Can­tar Dos gar­de­nias o Gra­cias a la vida en ple segle XXI es pot enten­dre com una negació de l'evo­lució. Però Sole Giménez ha triat aques­tes i altres cançons no per la seva pro­cedència o mis­satge, sinó perquè encai­xen amb les seves enor­mes facul­tats inter­pre­ta­ti­ves. El con­cert al Palau va ser com un viatge transoceànic per un uni­vers de rit­mes lla­tins i jazzístics.

Començant per la Cuba de Sil­vio Rodríguez (Rabo de nube) i seguint pel Mèxic de Maná (Vivir sin aire), l'Uru­guai de Jorge Drex­ler (Todo se trans­forma), la Colòmbia de Jua­nes (A Dios le pido) i l'Argen­tina de Fito Páez (Yo vengo a ofre­cer mi corazón), Sole va arri­bar a un inter­val for­mat per un mix de tres peces de Pre­sun­tos Impli­ca­dos (Fallen, Mi pequeño tesoro i Cómo hemos cam­bi­ado), per ini­ciar tot seguit una segona part molt més inti­mista amb temes immor­tals com Toda una vida, Dos gar­de­nias o Espérame, alter­na­des amb referències a Vini­cius de Moraes (Eu sei que vou te amar), Jobim (Aguas de marzo) i Vio­leta Parra (Gra­cias a la vida).

Mal­grat un cert ner­vi­o­sisme, Sole Giménez va estar pletòrica en les infle­xi­ons d'una veu car­re­gada de tona­li­tats. Volava suau­ment sobre un coixí musi­cal que va comp­tar amb dos mes­tres com Iván Melón González al piano i Perico Sam­beat al saxo. Encara que és injust cen­trar els mèrits en ells, perquè la resta dels músics van estar a l'alçada de les cir­cumstàncies i van rea­lit­zar unes revi­si­ons tan càlides com musi­cal­ment infal·libles. Als bisos van sonar Parau­les d'amor, Alma de blues i El mani­sero, que es van afe­gir a aquest poti-poti de ver­si­ons hete­rogènies esco­lli­des per enal­tir la veu d'una de les millors can­tants que ha donat la música espa­nyola.