El sisè sentit

8 de juny. Palau Sant Jordi. 21 h. Al voltant de 14.000 persones van entrant a l’edifici, sense pressa. El festival Guanya’t el Cel amb el Pare Manel s’havia associat en aquesta edició amb un esplendorós homenatge a Pepe Rubianes que va durar tres hores, caloroses, plenes d’emoció, amb la imatge i la veu de Pepe omnipresents, parlant, recordant els seus monòlegs més coneguts, com el del Niño bueno o els que explicaven coses de les seves mulates, de Cuba.

En començar, ell mateix va fer les salutacions: “Buenas noches, señoras y señores”. No sé on, però hi era. Les ballarines de La sonrisa etíope, que van compartir amb Rubianes el seu últim espectacle, ens van acabar de dir per on anirien els trets: cada artista explicaria records personals, vivències... Tothom era hereu d’una relació personal.

La vetllada va seguir amb Llàtzer Escarceller, que va acompanyar Pepe a la sèrie Mackinavaja, i que va assistir a l’acte, molt vellet, acompanyat de Carles Flavià, gran amic de Pepe i company fins al final: “Em va dedicar el seu últim somriure”, va dir Flavià, amb la veu trencada, després d’explicar de manera desinhibida els últims dies de Pepe i diverses anècdotes. I Pavlovsky, el seu veí del Club Capitol; i Manel Fuentes, amb qui anava de marxa –va oferir una creïble conversa per telèfon amb ell!–, i Xavier Sardà, que va viatjar amb ell a l’Àfrica i ens en va portar imatges; la Martirio, amiga i confident; Andreu Buenafuente, un altre amic i incondicional del festival. Pep Cruz, vestit de cubà de dalt a baix, va explicar una conversa amb Pepe des del més enllà. I així tothom, amb Rubianes a la boca i al cor. “És el seu bolo més gran i no ve a l’escenari”, s’exclamava Xavier Grasset.

El festival va engegar el 1996. El pare Manel Pousa –des d’aquest any Creu de Sant Jordi–, amic de Carles Flavià des de quan tots dos eren capellans, anava faltat de diners per ajudar els marginats a sortir del pou. Algunes nits feien l’última a Zeleste i va ser allà on va conèixer personalment Rubianes, que es va oferir a preparar un festival benèfic per recollir calerons. Des de llavors, s’ha celebrat cada any, a l’Ateneu de Nou Barris, al Novedades, al Tívoli i aquesta vegada al Sant Jordi, on va trencar la barrera de so amb els aplaudiments. Entre els assistents, el president Montilla, Pasqual Maragall, l’alcalde Hereu, Joan Manuel Tresserras, Carles Martí, la consellera Tura i la senyora Coca, consellera de Villagarcía de Arousa –l’altre poble de Rubianes–, que va desplaçar-se expressament. I artistes, molts companys de feina que tenen festa dilluns. Vibrant!

La nit va seguir in crescendo: Faemino y Cansado; Tricicle, que van reproduir un esquetx de l’actor; Joan Lluís Bozzo; Carlos Núñez; l’actriu Cristina Dilla, gairebé l’única dona amb qui ha fet monòlegs; Carlos Latre; Serrat; la gent de Polònia i Crackòvia... Tequila va tancar una nit que ens va portar a tots a l’infern amb Pepe, un infern per als bons, els divertits, el de la gent de bé, el de Comediants. Un infern a Montjuïc, fora les portes del Palau, en una nit esplèndida.

La catarsi col·lectiva que es va produir cada vegada que se l’anomenava, se’l veia o sentia, feia impossible dubtar de la presència real de Rubianes, des del seu món. Potser, per ser capellà, al principi només s’ho creia de debò el pare Manel. Però cap al final tots sentíem el Pepe tan a prop que era com si el Capitol hagués crescut i estiguéssim celebrant un misteriós aniversari. Fins i tot feia una mica de fred. Com a El sisè sentit!