Quan la monstruositat retroba la calma

D'entrada crec que és un deure adver­tir les senyo­res del club de fans de George Clo­o­ney que El ame­ri­cano té poc a veure amb allò que espe­ren del seu actor fetit­xista. És cert que en el film poden veure Clo­o­ney fent l'amor amb una pros­ti­tuta ita­li­ana i que el seu posat és més mis­teriós que mai; amb tot, però, el film és una raresa. El ame­ri­cano pot pro­vo­car la mateixa sen­sació d'estra­nyesa que va pro­vo­car a les admi­ra­do­res de Jack Nic­hol­son l'estrena d'El repor­tero, de Mic­he­lan­gelo Anto­ni­oni. Encara que Anton Cor­bijn (Con­trol) no és Anto­ni­oni, el film vol acos­tar-s'hi posant el drama inte­rior a l'epi­cen­tre d'un relat en què la gran qüestió té molt a veure amb el pro­blema de la cons­trucció de la iden­ti­tat. Cor­bijn no vol fer un thri­ller car­re­gat d'acció sobre les des­ven­tu­res d'un assassí que tre­ba­lla a preu fix, sinó un retrat exis­ten­cial al vol­tant d'un per­so­natge que no para de deba­tre's entre la seva mons­tru­o­si­tat inte­rior i la difi­cul­tat de poder assa­bo­rir la pla­ci­desa de la quo­ti­di­a­ni­tat.

Des del pròleg fins al final, el dubte sobre la mis­te­ri­osa iden­ti­tat del per­so­natge pro­ta­go­nista no dei­xarà de ser pre­sent al llarg d'una història en què les esce­nes d'acció des­a­pa­rei­xe­ran i on allò que domina és el sen­ti­ment de l'espera. L'ame­ricà es tras­lla­darà a un petit poble italià on s'ama­garà del món, men­tre pre­para una hipotètica nova missió. Allà l'interès tam­poc no resi­deix a saber quina serà la missió que durà a terme, ni a conèixer quins són els seus lli­gams amb el con­tacte que li truca, sinó a inten­tar com­pren­dre de quina manera un home d'acció podrà adap­tar-se a la vida plàcida i monòtona. Els moments més interes­sants són els que ens mos­tren el pro­ta­go­nista no fent res, asse­gut a la taula d'un cafè, pas­se­jant pels car­rers o matant el temps com pot. El ame­ri­cano ens pot caure simpàtica perquè posa en crisi algu­nes de les pre­mis­ses del cinema espec­ta­cle actual.

El film pot ser vist com un cert retorn cap a certs models de cinema dels anys setanta que pro­po­sa­ven atu­rar l'acció per refle­xi­o­nar sobre els gèneres i aca­bar con­ver­tint els seus per­so­nat­ges en éssers com­ple­xos. Amb tot, però, hem de con­si­de­rar que Cor­bijn no és només un mal imi­ta­dor d'Anto­ni­oni, sinó també de Monte Hell­man. El seu wes­tern psi­cològic és una obra exces­si­va­ment insípida. No hi ha una tensió prou forta i l'hipotètic roman­ti­cisme en què vol caure en els moments finals no acon­se­gueix tenir la seva pre­tesa dimensió tràgica. Les inten­ci­ons són bones, la pel·lícula cau simpàtica, però tot ple­gat no va gaire lluny.