Cultura

Quadern de cinema

Els últims treballs de Stephen Frears i Edgar Wright il·lustren la posició de la historieta com a gran jaciment d'inspiracions

Cita amb Drewe i Pilgrim

L'adaptació de ‘Tamara Drewe' és més o menys modèlica, però pel camí s'ha perdut certa complexitat

“Monks­ted solia ser el fes­ti­val pre­fe­rit de Nic­ho­las: petit, selecte, només amb escrip­tors de veri­tat. Sense cui­ners tele­vi­sius, dibui­xants de còmics, jar­di­ners o actrius ense­nyant pit”, escriu Posy Sim­monds en una de les pàgines de Tamara Drewe, un lli­bre tan difícil de defi­nir que un ser­vi­dor no s'atre­veix a con­si­de­rar-lo una his­to­ri­eta, tot i que el terme novel·la gràfica li pro­voca el rebuig dels eufe­mis­mes de classe. En rea­li­tat, Posy Sim­monds per­tany a una estra­nya (o no tan estra­nya: només inqüesti­o­na­ble­ment britànica) família de cre­a­dors de què podria for­mar part també Ray­mond Briggs –l'autor de Gent­le­man Jim i Cuando el viento sopla– que, en rea­li­tat, prac­ti­quen un art que se situa en una terra de ningú entre el lli­bre il·lus­trat, la his­to­ri­eta i la novel·la.

El Nic­ho­las a qui al·ludeix la cita que obre aquest arti­cle és Nic­ho­las Har­di­man, un autor de fic­ci­ons policíaques d'èxit que, com s'esmenta de pas­sada, menys­prea el que con­si­dera espècimens infe­ri­ors en l'hàbitat edi­to­rial: ja saben, cui­ners mediàtics, dibui­xants de còmics, jar­di­ners i actrius ope­ra­des. O sigui que Nic­ho­las Har­di­man, per­so­natge creat per Posy Sim­monds, sen­ti­ria menys­preu per la seva cre­a­dora i per la forma híbrida –aquest objecte estrany ano­me­nat Tamara Drewe– on ha nas­cut, s'ha de moure, viure, res­pi­rar i ser infi­del a la seva devota esposa–. Sim­monds, amb la mateixa visió inci­siva que prac­ti­quen Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri en par­lar de la intel·lec­tu­a­li­tat bur­gesa, llença un altre interes­sant punyal a Nic­ho­las: també menys­prea, per pur com­plex d'infe­ri­o­ri­tat, els escrip­tors acadèmics que visi­ten la seva casa rural per escriure obres que sem­pre ven­dran menys exem­plars que els seus thri­llers, però pot­ser esti­guin des­ti­na­des a per­du­rar.

Tamara Drewe –que per l'autor d'aquest arti­cle és una obra des­ti­nada a per­du­rar encara que la seva con­dició de (gai­rebé) his­to­ri­eta li resti poten­ci­als lec­tors– s'ha con­ver­tit en una pel·lícula nota­ble de la mà de Step­hen Fre­ars: molts espec­ta­dors la mira­ran sense intuir que aquesta comèdia, entre cos­tu­mista i negríssima, tan bri­tish que parla de papa­na­tis­mes cul­tu­rals, de cru­el­tats quo­ti­di­a­nes, d'ànecs llet­jos con­ver­tits en cig­nes deses­ta­bi­lit­za­dors, de la cul­tura de la fama i de col·lisi­ons de pla­ne­tes irre­con­ci­li­a­bles (les lite­ra­tu­res, el pop) sobre el pai­satge de la rura­lia anglesa prové d'un mitjà que s'ha hagut de gua­nyar a pols el pres­tigi.

Qui vul­gui com­pa­rar l'ori­gi­nal i l'adap­tació com­pro­varà que aquesta és més o menys modèlica, però que, curi­o­sa­ment, s'ha per­dut certa com­ple­xi­tat (i certa cru­el­tat) pel camí: Glen, un dels per­so­nat­ges més impor­tants de la trama, té, en les pri­me­res pàgines del lli­bre, una debi­li­tat que el san­ci­ona com a ésser patètic i la pel·lícula de Fre­ars estal­via a l'espec­ta­dor la cru­el­tat d'una mort ado­les­cent, entre d'altres vari­ants. Tamara Drewe, la pel·lícula, no és que ama­gui la seva con­dició d'adap­tació d'una his­to­ri­eta: Tamara Drewe, el lli­bre, demos­tra que el mitjà (de la his­to­ri­eta) no con­di­ci­ona necessària­ment ni l'ambició, ni l'alçada del dis­curs.

En l'extrem estètic con­trari, també s'ha estre­nat aquest cap de set­mana Scott Pil­grim con­tra el mundo, l'adap­tació que ha fet Edgar Wright d'una sèrie d'his­to­ri­e­tes que a un ser­vi­dor no li sem­blen res de l'altre món, però que es varen con­ver­tir en tot un feno­men gene­ra­ci­o­nal per l'equi­va­lent glo­bal a allò que es podria ano­me­nar una ado­lescència Tuenti. L'ori­gi­nal aspi­rava a ser un fals manga, però Wright ha fet una cosa sem­blant al tebeo cine­ma­togràfic defi­ni­tiu: una pel·lícula que serà molt interes­sant redes­co­brir d'aquí a uns anys… pre­ci­sa­ment quan les seves for­mes pas­sin de moda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.