Plaça Tjident

De rere­fons, l'habi­tació fosca, tacada de ver­mell, amb un aire dòcil i estàtic. A un cos­tat, en una mena de lavabo simbòlic, l'escrip­tor Jeroen Brouwers (Dirk Rooft­ho­oft) resta asse­gut enmig de tam­bo­rets de fusta: està lli­mant, amb deli­ca­desa, les aspres durícies dels peus. No hi ha res a l'atzar. La gent va entrant i s'asseu, mira l'estra­nya seqüència i queda asto­rada. Damunt la figura penja una mena de fines­tra mirall. Quan el ros­tre s'hi apro­xima en des­fi­gura les fac­ci­ons gela­ti­no­ses, és la mirada que retorna. Al fons, un mur fet de làmines de per­si­a­nes alça l'espai i l'enqua­dra. Una tau­leta amb vasos, píndo­les i moca­dors resta al mig d'aquell aire immens. Rec­tan­gles de ferro esbos­sen el terra; són negres, plens d'aigua i amb peti­tes pas­se­res japo­ne­ses. Cinc càmeres obser­ven l'home, incomp­ta­bles micròfons l'escol­ten, tot es veu, tot s'aus­culta, el mínim és màxim, res es perd. Jeroen recull les res­tes lli­ma­des, pol­sim de pell morta, dins un moca­dor, ho guarda. No, no hi ha res a l'atzar. Len­ta­ment s'aixeca, arros­sega les pas­ses fins al cen­tre de l'esce­nari, mira, el ros­tre pro­jec­tat s'estampa colos­sal damunt la per­si­ana, la boca, la remor d'una frase: “El viento lleva a ráfagas aro­mas, pero también en oca­si­o­nes una ban­dada de aves negras... el viento, o lo que es lo mismo: la vida de qual­qui­era... no existe nada en el mundo que no alcance lo demás”. “A fina­les de enero, en pleno invi­erno, mi madre murió de repente. La encon­tra­ron muerta en el suelo...', con­ti­nua.

I assis­tim al tur­men­tat món inte­rior de l'escrip­tor, una vida pre­go­na­ment trau­ma­tit­zada per les experiències al camp de con­cen­tració japonès on va ingres­sar amb la mare, l'àvia i la ger­mana petita.

L'estre­mi­dora recons­trucció d'aquest dolor infan­til, un crit a penes audi­ble i de com­moció inso­fri­ble res­sona viva­ment quan Jeroen afirma no sen­tir res, cap emoció, davant la mort d'aque­lla mare, però tam­poc vol sen­tir res. Per què? El buit i la res­posta van sor­gint a bocins, amb retalls de memòria per­tor­ba­dors, com un lament esquinçador per les pèrdues, pels records ines­bor­ra­bles d'aquell nen de cinc anys plan­tat al mig de la plaça de Tji­dent, perquè la mare li ha dit que no es mogui, men­tre el coman­dant japonès la rebenta a cops, a escas­sos metres, i l'arròs que duia ama­gat sota el ven­tre s'escampa ver­mell sobre el fang, i ella som­riu encara, però ja mai més com abans, alguna cosa ha mort per sem­pre, com una joguina tren­cada, el dany és irre­pa­ra­ble. “En vull una altra!”, crida, però trenta anys desprès con­ti­nua plan­tat enmig de la plaça sota l'aba­ti­ment d'aque­lla íntima joguina mal­mesa: “En vull una altra! Croac!”.

L'este­ti­cisme de Guy Cas­sier banya pro­di­gi­o­sa­ment l'atmos­fera acústica de Dirk Rooft­ho­oft; la seva forma expres­siva rein­venta la natu­ra­li­tat escènica, com el flux men­tal; les parau­les res­pi­ren temps i se sos­te­nen en la nar­ra­ti­vi­tat més sim­ple del dir. És el pur talent, el mur­muri
magis­tral de l'enigmàtica veri­tat escènica. Ino­bli­da­ble nit per des­com­pon­dre's en silenci.