Cultura

Crítica

cinema

Trànsit cap a la mort

Aban­do­nant Bangkok, els pares d'Apic­hat­pong Wee­ra­set­hakul van ins­tal·lar-se com a met­ges al nord-est de Tailàndia quan el futur cine­asta era un nen. Els records d'infància, en part lli­gats a les acti­vi­tats mèdiques dels pares, van fer-se pre­sents a Sin­dro­mes and a cen­tury (2007), la pel·lícula d'Apic­hat­pong ante­rior a Uncle Boon­mee..., que va ser rodada a la mateixa zona rural pobre del nord-est i en la qual un home es pre­para per morir a con­seqüència d'una malal­tia renal. A més, a la bellíssima i sen­sual Bliss­fully yours (2002) un jove birmà, immi­grant clan­destí, pateix una estra­nya malal­tia a la pell. Tot ple­gat no només fa evi­dent l'obsessió mèdica i pels cos­sos malalts d'Apic­hat­pong. També apunta la per­se­ve­rança de la ins­pi­ració auto­bi­ogràfica en aque­lles fic­ci­ons que sem­blen lliu­rar-se a la potència de la ima­gi­nació. Dit això perquè, pre­pa­rant-se per morir, l'uncle Boon­mee rep la visita del fan­tasma de la seva esposa, morta dinou anys enrere, i d'un fill, que va des­a­parèixer fa temps a la recerca d'un espe­rit visi­ble en una foto­gra­fia i que retorna amb una apa­rença simi­esca. A par­tir d'aquí, tant és pos­si­ble la inclusió digres­siva d'un conte sobre una prin­cesa trista, posseïda en un llac per un peix gat fàl·lic, com l'explo­ració d'una cova en forma ute­rina que meta­fo­ritza el trànsit cap a la mort com un retorn cap a l'ori­gen.

Els vius i els espe­rits

Tan­ma­teix, també és dels records d'infància d'on sur­ten els fan­tas­mes sim­ples d'Uncle Boon­mee...: de pel·lícules popu­lars tai­lan­de­ses, sèries tele­vi­si­ves i còmics amb històries on els vius i els espe­rits con­vi­uen amb la mateixa nor­ma­li­tat amb què, men­tre sopa, l'uncle Boon­mee veu emer­gir el fan­tasma de la seva dona morta. A la vegada, el mico­fan­tasma amb ulls ver­mells pot fer pen­sar en el Chew­baca, de La guerra de les galàxies. Apic­hat­pong, però, també home­natja cine­as­tes moderns admi­rats, com ara Chris Marker i Anto­ni­oni, que no són ali­ens a la presència en el film de la foto­gra­fia (i per extensió el cinema) com un intent de cap­tar les tra­ces d'allò que no és evi­dent. Ara bé, la ima­gi­nació del cine­asta, que poua d'uns records vin­cu­lats a un ima­gi­nari col·lec­tiu, tam­poc no és estra­nya a la per­vivència d'una cul­tura ani­mista visi­ble a la resta de la seva fil­mo­gra­fia, de la qual només s'havia estre­nat a l'Estat espa­nyol Tro­pi­cal Malady, a través d'una natu­ra­lesa pal­pi­tant i a vol­tes inqui­e­tant. A més, pel que fa a Uncle Boon­mee..., hi entra en joc el seu interès per la idea budista de la reen­car­nació.

En tot cas, aquest conte de fan­tas­mes recorda que el cinema és un espai des­ti­nat a la con­vivència entre els vius i els morts. El cine hi renova el seu caràcter espec­tral, però també la dimensió poètica i plàstica, la lli­ber­tat cre­a­tiva, la capa­ci­tat pel mis­teri i el mera­vellós i fins una inten­ci­o­na­li­tat política reflec­tida en la visió fugaç d'un futur amb joves sol­dats som­ri­ents dis­po­sats a repri­mir tota diferència.

Crítica a la repressió

Pro­jec­tant-ho cap al futur, Apic­hat­pong Wee­ra­set­hakul, que a la vegada li fa dir a l'uncle Boon­mee que pot­ser paga pel fet d'haver matat comu­nis­tes quan era sol­dat, apunta cap a una repressió exer­cida al seu país i que, entre altres, no és ali­ena als cami­ses roges revol­tats men­tre el film gua­nyava feliçment (i per a la feli­ci­tat de molts) la Palma d'Or a Canes. Es dei­xin anar i dis­fru­tin-la.

Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas
Dir.: Apichatpong Weerasethakul. Int.: Thanapat Saisaymar, Jenjira Pongpas, Sakda Kaewbuadee.
Tailàndia-Alemanya-GB-França- Catalunya, 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.