La ràbia

Peter Mullan es va donar a conèixer com a actor d'algu­nes pel·lícules de Ken Loach. Això li va con­fe­rir una aura d'home del poble, de pro­le­tari orgullós i sense com­ple­xos, que hau­ria pogut tras­pas­sar tal qual a les seves imat­ges quan va tenir la opor­tu­ni­tat de diri­gir. No ho va fer, però. O pot­ser ho va fer d'una altra manera, com ja sabíem per Orp­hans i Les ger­ma­nes de la Mag­da­lena, els tre­balls ante­ri­ors a aquesta Neds que ens ocupa. Diguem que ho va fer incor­po­rant un ele­ment cris­pat, gai­rebé histèric, que pre­ci­sa­ment és tot el con­trari de la tran­quil·litat revo­lu­cionària amb què s'expressa Loach. I això pot ser que vul­gui dir que, men­tre que l'autor de Riff-Raff o Plo­vent pedres sem­bla tenir les coses molt clares, el seu fals dei­xe­ble és més tur­men­tat i fràgil.

Doncs bé, aquí està la defi­nició per­fecta de Neds: la pel·lícula d'una per­sona que se sent tan mala­ment amb les seves experiències i el seu entorn que no pot fer res més que fil­mar amb nervi i amb tota la sin­ce­ri­tat que li és pos­si­ble. Llàstima que aquesta decisió també el porti cap a una con­fusió que fa de Neds un tre­ball dese­qui­li­brat i de vega­des absurd. La recre­ació del Glas­gow dels setanta, d'una escola, d'una família, de la decisió de tren­car amb tot i abraçar l'auto­des­trucció, són ele­ments que per­ta­nyen a una tra­dició literària i cine­ma­togràfica que Mullan vol fer seva amb un tarannà per­so­nal, lliure, desim­bolt. I la veri­tat és que li fun­ci­ona a esto­nes, quan l'estil és més directe i rea­lista, no tant a la manera pul­cra de Loach com a la del Free Cinema. En canvi, quan el to vol ser poètic i metafòric les coses es com­pli­quen i la pel·lícula voreja el ridícul, sobre­tot en una part final lite­ral­ment deli­rant.