Invent a tres

Aposta valenta i ima­gi­na­tiva per ence­tar el Tra­di­cionàrius: un cor de poli­fo­nia mas­cu­lina (La Mata de Jonc), un des­ca­rat de la tenora (Jordi Molina) i un per­cus­si­o­nista sòlid i versàtil (Enric Canada), tots aple­gats en un espec­ta­cle, Cants a tenora, que pre­senta cançons tra­di­ci­o­nals amb girs sor­pre­nents i una diàfana deno­mi­nació d'ori­gen empor­da­nesa.

La feina de Molina amb la tenora, com sem­pre, impe­ca­ble. A Cants a tenora és l'encar­re­gat de posar un con­tra­punt volàtil al pes de les veus; i ho fa, per exem­ple, simu­lant el vent que corre per les valls a “Aque­res mon­tan­hes”, repro­duint ell solet tot el xivarri d'una granja per cele­brar “Els fune­rals del porc” o jugant amb els pedals i les dis­tor­si­ons a la manera d'un Hen­drix de la tenora. La sin­gu­la­ri­tat del seu ins­tru­ment realça la dimensió comu­nitària del cant polifònic, esta­blint un potent joc de con­tras­tos a l'esce­nari que, per poc que rodi a par­tir d'ara, pot créixer encara més. Perquè la poli­fo­nia popu­lar, una de les for­mes musi­cals amb més tra­dició a la Medi­terrània occi­den­tal, no és que sigui gaire cone­guda a casa nos­tra. Ramon Manent, un dels músics cata­lans que més ha tre­ba­llat aquest camp, va dei­xar mos­tres del seu talent nar­ra­tiu amb una excep­ci­o­nal versió d'”Els con­tra­ban­dis­tes”. L'ori­gi­na­li­tat d'aquest invent a tres ban­des es com­pleta amb el suport rítmic d'Enric Canada, efec­tiu ja sigui amb les baque­tes, amb un càntir o amb uns pica­rols lli­gats a la cane­lla.