La seducció d'una mirada violeta

Admirada per la seva bellesa, Elizabeth Taylor va seduir la càmera i va enamorar espectadors, captivats per la profunditat d'una mirada violeta, una simetria perfecta, una voluptuositat d'escàndol i la força i el candor dels seus gestos. El seu atractiu, però, no va obnubilar un talent que, malgrat no tenir la unanimitat de la crítica, va servir a l'estrella per obtenir el reconeixement d'actors, actrius, directors, guionistes i productors que ahir van mostrar el seu dolor.

El món del cinema va decidir aparcar el record d'una existència convulsa per plorar la carrera i la vida d'una actriu eterna i per evocar la seva tasca humanitària. “Va ser una veritable icona nord-americana”, deia Chris Dodd, president de la Motion Pictures; “deixa un llegat monumental que ha millorat la vida de milions de persones”, hi afegien des de la Fundació Elizabeth Taylor Contra la Sida; “estic en estat de xoc”, reconeixia Marlee Matlin; “era enginyosa i autocrítica, la trobava deliciosa”, afirmava l'actor Steve Martin; “és el final d'una era”, resumia Whoopi Goldberg.

“Marilyn Monroe va ser la deessa del sexe. Grace Kelly era la reina de gel. Audrey Hepburn, la noia eterna. Elizabeth Taylor va ser l'encarnació de la bellesa”, escrivia amb passió el crític Mel Gussow, autor de l'obituari publicat ahir a l'edició digital del New York Times i traspassat fa sis anys, una mostra que, malgrat la seva fràgil salut, l'actriu va sobreviure més enllà del que molts havien cregut.