Cultura

Quadern de cinema

Si els circuits de V.O. fossin l'escenari d'un ‘whodunit', ens sorprendria conèixer la identitat de l'assassí de la rigorosa fe cinèfila

Qui ha matat la cinefília?

Cal preguntar-se per què han estat precisament els circuits de cinema en V.O. els que han matat la cinefília

A l'impres­cin­di­ble Muta­ci­o­nes del cine con­tem­poráneo, lli­bre col·lec­tiu edi­tat per Jonat­han Rosen­baum i Adrian Mar­tin que ha publi­cat Errata Natu­rae, en tra­ducció cas­te­llana d'Est­her Gaytán Fuer­tes, la crítica eslo­vaca Natasa Duro­vi­cová escriu: “A Amèrica del Nord, per exem­ple, exis­teix des de fa temps, almenys des de mit­jans dels anys vint, la estratègia de ficar al calaix de l'art i assaig qual­se­vol cosa estran­gera que apa­re­gui en pan­ta­lla. El con­sens mai qüesti­o­nat de la nos­tra tra­dició social (for­mu­lat per uns mit­jans de comu­ni­cació guiats exclu­si­va­ment per la publi­ci­tat) és que la pri­mera obli­gació del pro­ducte cul­tu­ral és garan­tir el plaer; és a dir, entre­te­nir; és a dir, evi­tar tot risc. El terme art i assaig i, per tant, qual­se­vol cosa estran­gera (una estratègia cul­ti­vada acu­ra­da­ment, tant a la premsa del gremi cine­ma­togràfic nord-ame­ricà com a Hollywood, és fer pas­sar aquest con­cepte per l'antònim de la idea de diversió) era equi­va­lent a una advertència de perill tòxic”.

El paràgraf parla d'una per­versió que té a veure amb les dinàmiques que ges­ti­o­nen el pai­satge de con­sum cul­tu­ral a Amèrica del Nord, però un sent la temp­tació d'inten­tar apli­car una teòrica simi­lar a un procés que, set­mana rere set­mana, també sem­bla tro­bar exem­ples il·lus­tra­tius en els nos­tres cir­cuits d'exhi­bició del cinema en versió ori­gi­nal. La qüestió nord-ame­ri­cana és, evi­dent­ment, més inqui­e­tant i apel·la a subs­trats més pro­funds i per­tor­ba­dors: un aïlla­ci­o­nisme cul­tu­ral fona­men­tat en el rebuig de l'Altre. Però, des de fa ja un cert temps, pot­ser el cli­ent habi­tual dels nos­tres cine­mes con­sa­grats a la versió ori­gi­nal hau­ria de fer-se una pre­gunta esca­ient: per què han estat pre­ci­sa­ment aquests cir­cuits els que han matat la cinefília?

Efec­ti­va­ment, vàrem viure temps millors: temps en què un jove cinèfil podia fer un cur­set acce­le­rat en Humph­rey Bogart i Bus­ter Kea­ton tot com­prant l'abo­na­ment dels cicles que pro­gra­mava el Casa­blanca, temps en què els cine­mes de reper­tori ofe­rien l'opor­tu­ni­tat de com­pro­var afi­ni­tats entre Buñuel i Lynch en una sola sessió (Un perro anda­luz / La edad de oro / Cabeza bor­ra­dora a l'Spring) o de veure els ros­tres diver­sos de Brian De Palma en una tarda (Hola, mamá / Fas­ci­nación / Ves­tida para matar al Loreto).

En un pre­sent en el qual pel·lícules com Mot­her de Bong Joon-ho o Poli­tist, Adjec­tiv de Cor­ne­liu Porum­boiu no tenen altre remei que arri­bar direc­ta­ment en for­mat DVD, men­tre pro­duc­tes del baix –o, almenys, molt dis­cu­ti­ble– nivell d'Una dulce men­tira de Pierre Sal­va­dori o Nada que decla­rar de Dany Boon ocu­pen un lloc impor­tant dins la minsa oferta de cinema en versió ori­gi­nal, ha arri­bat l'hora de plan­te­jar per què els vells reduc­tes de la cinefília són ara un ter­ri­tori domi­nat per pro­duc­tes que fun­ci­o­nen com a suc­ce­dani de pres­tigi –un pres­tigi fona­men­tat en la presència del subtítol– del que un pot tro­bar a les mul­ti­sa­les.

Ver­si­ons i for­mats can­vi­ats

Hi ha més greu­ges: l'estrena de Car­los d'Assayas en la seva versió abreu­jada, que una dis­tribuïdora com Ava­lon no senti ver­go­nya d'haver edi­tat el Gains­bourg de Joan Sfar en DVD i Blu-ray sense el seu for­mat ori­gi­nal, que les pro­jec­ci­ons (defi­ci­ents) en DVD siguin cada cop més freqüents i no s'avisi l'espec­ta­dor a l'entrada... Defi­ni­ti­va­ment, un té la impressió que el cir­cuit de cine­mes en V.O. con­si­dera al cinèfil com un empu­de­gat: que ningú es queixi, doncs, si l'empu­de­gat en qüestió es queda a casa, mun­tant-se el seu fes­ti­val domèstic ideal tot des­a­fi­ant la llei Sinde i fent una eloqüent boti­farra al nos­tre fla­mant pre­si­dent, part impli­cada, com a dis­tribuïdor i exhi­bi­dor, en tot el pro­blema.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.