L'alzina persevera

L'escrip­tor peruà Julio Ramon Ribeyro estava con­vençut que el carro de la moder­ni­tat és el vehi­cle que con­du­eix més ràpida­ment al museu de les anti­gui­tats. Miquel Pai­rolí, que n'era bon lec­tor, també. Va viure i escriure voluntària­ment allu­nyat del soroll i de la fara­ma­lla. Va plan­tar cara a la bana­li­tat del pre­sent. Va defu­gir els llocs comuns i va com­ba­tre els tòpics amb rares armes: seny, reflexió, conei­xe­ment, memòria, rigor. Es va riure de l'exigència d'ori­gi­na­li­tat, expe­ri­men­tació for­mal, trans­gressió i ener­gia juve­nil que el món con­tem­po­rani sem­bla impo­sar, i va mirar sem­pre caps als clàssics –antics o moderns–. Va pres­cin­dir de cape­lles i cape­lle­tes. Sabia que aquesta acti­tud per­ju­di­cava la seva car­rera literària, però no li impor­tava, o estava dis­po­sat a pagar el peatge. Ho diu l'Ecle­si­astès: “Vani­tat i més vani­tat”.

Quan va esco­llir un lema per al seu ex-libris –L'alzina per­ser­vera– va pren­dre'l d'una entrada de L'enigma, el segon die­tari que va publi­car. Hi com­para la fuga­ci­tat del temps humà, sem­pre sorollós, acce­le­rat, con­vuls, amb la resistència silen­ci­osa i mine­ral de l'alzina. “L'home fa via de pressa. En el seu camí tot és agi­tació ade­le­rada i fuga­ci­tat inces­sant [...] L'home ronda per la terra, l'alzina hi arrela”. El text –de lec­tura impres­cin­di­ble, com tants altres que ens ha lle­gat– con­clou: “L'alzina arrela i per­se­vera”.

El lema defi­neix l'home i l'escrip­tor. Es com­prova en la seva dis­creció. Es com­prova en els die­ta­ris i els arti­cles. Es com­prova en l'opció de vida que va fer. Es com­prova en la soli­desa i coherència d'una obra escrita sovint a repèl dels cor­rents impe­rants, sense petulància, però amb con­ven­ci­ment. Pai­rolí va deci­dir fer alguna cosa més que ron­dar per la terra i va plan­tar una alzina a la qual va dedi­car “hores i més hores, nits i dies d'aquesta absurda, estra­nya, però valu­osa vida” amb el con­ven­ci­ment que si el temps ens ho d'arra­bas­sar tot, com a mínim no li ho posa­ria fàcil. Si la fata­li­tat ens ha con­dem­nat abans d'hora amb tanta cru­el­tat, bus­quem el con­sol de l'obra i de la memòria, que pot­ser és fal·laç o poc pre­cisa, però també és “la facul­tat més pre­ci­osa que té l'home”. Ho va escriure en Miquel, i jo, lec­tor agraït, me'l crec.