Rere el crepuscle

No, aquesta no és una con­ti­nu­ació de Dos homes i un destí, encara que el per­so­natge prin­ci­pal sigui Butch Cas­sidy. Tam­poc no és una d'aques­tes ope­ra­ci­ons que tant agra­den al cinema espa­nyol de fer veure que és molt inter­na­ci­o­nal quan en rea­li­tat se li veuen les cos­tu­res pro­vin­ci­a­nes per tot arreu. I això que el nom de Mateo Gil, el direc­tor, podria fer pen­sar en les dues opci­ons, sobre­tot per la seva vin­cu­lació com a guio­nista amb el sem­pre ambiciós Ale­jan­dro Amenábar, que també ha aca­bat fent cinema en anglès. Afor­tu­na­da­ment, Gil acon­se­gueix des­mar­car-se de tot això amb una pel·lícula estra­nya, que sem­bla que prové d'un altre temps i que resulta simpàtica per la seva tendència suïcida: a qui pot interes­sar avui dia què va ser de Cas­sidy, si real­ment va morir o no, i què va fer fins arri­bar a la fron­tera de la vellesa?

Doncs per exem­ple a aquest crític, i no per nostàlgia, sinó per res­pecte als que van a con­tra cor­rent. Una mena de wes­tern cre­pus­cu­lar bar­re­jat amb el wes­tern exis­ten­cial –és a dir, com si Peckin­pah se n'anés de copes amb Monte Hell­man i Jim Jar­musch–, Blackt­horn no és ni una cosa ni l'altra sinó tot al con­trari. A Gil li man­quen eines estètiques i con­cep­tu­als per acon­se­guir el que vol, un relat sec i concís sobre un Cas­sidy ja gran­det que es troba amb un jove que l'acom­pa­nyarà en la seva dar­rera fugida. Però la seva aposta pels pai­sat­ges nus i pol­se­go­sos, per l'esquema clàssic de l'apre­nen­tatge i pel to elegíac alhora que exempt d'enfa­tisme, fan que la pel·lícula mos­tri ram­pells d'una inten­si­tat poc habi­tual en aquests temps. Com la com­po­sició de Sam She­pard, lacònica i tran­quil·la, a l'estil d'una balada de Bob Dylan.