Sense proclames

Els mallor­quins Antònia Font estan vivint un estius tre­pi­dant amb un no parar de tocar en tota mena de fes­ti­vals i esce­na­ris. Si la set­mana pas­sada mar­ca­ven estil a Benicàssim, aquesta ater­ra­ven de nou a Bar­ce­lona davant d'un nota­ble nom­bre de gent amb ganes de gau­dir de Lam­pa­re­tes en directe. Antònia Font han acon­se­guit que petits i grans can­tin amb el cor a la mà al lla­pis d'Ikea i al pis­tatxo, i que s'emo­ci­o­nin amb el supo­sat idil·li a les pis­tes de gel de Cal­gary 88.

Fa no gai­res anys un fes­ti­val amb més del 50% del car­tell amb grups de parla cata­lana s'hau­ria con­ver­tit imme­di­a­ta­ment en una pla­ta­forma de rei­vin­di­cació de la llen­gua i, de pas­sada, d'unes dot­ze­nes de cau­ses més. Però els temps sem­bla que han can­viat i el pop-rock del país ha acon­se­guit que ningú s'estra­nyi de sen­tir-lo can­tar en català. En una demos­tració del poder popu­lar de la música cata­lana, la pri­mera edició del fes­ti­val Pròxims va aple­gar 4.500 espec­ta­dors sense ban­de­res ni pro­cla­mes. Només amb un car­tell de pop-rock sense un com­promís evi­dent però arri­bant a un sec­tor de públic fàcil­ment pol­vo­rit­za­ble per mar­ques de cer­vesa.

Anímic van com­par­tir a pri­mera hora de la tarda el seu pop-folk con­tem­pla­tiu, i després El Petit de Ca l'Eril, sense pèls a la llen­gua, va fer-se un embo­lic amb la cer­vesa patro­ci­na­dora de la mos­tra i va aca­bar qua­li­fi­cant el fes­ti­val de “mera­ve­llosa cutrada”. Més magre ho van tenir els bar­ce­lo­nins Muje­res, que van haver de llui­tar con­tra uns pro­ble­mes de so que van enter­bo­lir el seu dolç ama­teu­risme. “Això sona com les bom­bes d'Espar­tero”, va dei­xar anar el can­tant Yago Alco­ver. Tot i el seu directe impe­ca­ble, Mis­hima van haver de patir els matei­xos pro­ble­mes. El grup de David Carabén va ofe­rir un dels pocs con­certs que fa aquest estiu, ocu­pat com està en l'enre­gis­tra­ment del nou disc, del qual va avançar la cançó Ningú m'espera. I els Stands­till van sor­tir com només saben fer ells: com una apla­na­dora, sense dei­xar lloc a dub­tes.

Ara només falta que els fes­ti­vals més grans, els que encapçalen els rànquings d'ajuts públics, pren­guin consciència que el fet de pro­gra­mar grups del país és tot un luxe, mai una llosa.