Una nit de sensacions

Amb una mit­jana d'edat per sota de la dels que assis­tei­xen habi­tu­al­ment al Gas­tro­mu­si­cal del Molí de l'Escala, tota una gene­ració –nas­cuda pels volts dels setanta– es va retro­bar dime­cres a la nit per reme­mo­rar vells temps. Temps mar­cats a la vida de cadas­cun dels pre­sents per una banda sonora en què, amb dife­rents nivells d'inten­si­tat, Mikel Erent­xun ha col·locat algun dels seus temes, la majo­ria de la seva etapa com a líder dels mítics Dun­can Dhu. Amb aquest ambi­ent tan favo­ra­ble –uns 300 espec­ta­dors i comen­sals–, el músic basc es va pre­sen­tar tot sol a l'esce­nari amb una imatge de vell rocker a qui els anys només pas­sen fac­tura amb algun cabell blanc, alguna arruga o algun tatu­atge de més; perquè pel que fa a la seva música, s'ha de dir que el temps li ha donat encara més rèdits.

Abans, per ambi­en­tar la vet­llada, el cui­ner Jordi Jacas va intro­duir les pri­me­res sen­sa­ci­ons ofe­rint un sopar de tra­dició basca a base de pastís d'escórpora, mit­jana de vaca vella de l'Ima­nol (extra­or­dinària) i coro­nat per unes postres que reme­tien a la terra gràcies a la incor­po­ració d'un ingre­di­ent tan pecu­liar com la remo­latxa al for­matge de cabra i la síndria. El mateix Mikel Erent­xun va resu­mir el res­sopó amb un “tinc la sen­sació d'estar a casa”.

Pel que fa al con­cert, el músic va demos­trar tenir tau­les per pre­sen­tar-se així, en acústic, davant d'un públic entre­gat des del prin­cipi. Va des­gra­nar un con­cert tan sen­zill com potent, en què va com­bi­nar bala­des tran­quil·les de dar­rera for­nada amb temes de la seva pri­mera tra­jectòria en soli­tari i, és clar, de tant en tant alguna cançó de l'època de Dun­can Dhu. Amb un so net, càlid i directe, poten­ciat per la pro­xi­mi­tat de l'esce­nari i la seva gran veu, ningú no va tro­bar a fal­tar la resta de la banda.

Que la vete­ra­nia és un grau, ho va demos­trar començant amb l'emo­tiva Pala­bras sin nom­bre –tema de l'etapa Dun­can Dhu– per con­ti­nuar amb esplèndi­des ver­si­ons de ¿Quién se acu­erda de ti? i Mañana. I així, cançó a cançó, va ofe­rir grans dosis de nostàlgia amb cançons que par­len de temps pas­sats i tot sovint de vells amors o amis­tats per­du­des. Del con­cert en van des­ta­car la vibrant Car­tas de amor, l'inèdita Veneno i, és clar, el reguit­zell final de clàssics de clàssics com Cien gavi­o­tas, Esos ojos negros i Jardín de rosas, que va pro­vo­car l'apo­te­osi entre el per­so­nal, sobre­tot femení.

Per aca­bar de com­ple­tar la vet­llada, el can­tant va fir­mar autògrafs i es va fer fotos amb les fans, fent palès que al Molí de l'Escala la fórmula de mari­dar música i menja en el Gas­tro­mu­si­cal els surt bro­dat.