Pura commoció

Pot­ser l'espe­rança, més que ser l'última cosa a per­dre, que també es perd; sigui l'única cosa que hi ha. Ara no sé si estic par­lant de la mera­ve­llosa posada en escena de Los hijos se han dor­mido, de Daniel Vero­nese, o del propi país. Tant se val, deu ser el des­con­cert d'haver estat con­ce­but en aquest rodal o la consciència inde­fec­ti­ble que tot plaer passa avall.

La presència escènica de Daniel Vero­nese, amb la seva feno­me­nal troupe d'intèrprets, es torna insubs­tituïble. Això pot ser un ter­ri­ble drama per a l'endogàmia acto­ral del país, tan avi­nent a mirar-se la tris­tesa del melic; però una sort per al res­pec­ta­ble públic (i crítics) que és qui compta, perquè, en defi­ni­tiva, és qui paga. Tan­ma­teix, en les memo­ra­bles fun­ci­ons de l'argentí, es té la sen­sació d'assis­tir a l'even­tual repro­ducció d'un mateix espec­ta­cle; en gene­ral d'un ele­vat nivell, de vega­des, excep­ci­o­nal. És el cas de la versió sobre La gavina –Los hijos se han dor­mido– d'Anton Txèkhov, estre­nada a Tem­po­rada Alta.

Sens dubte és el millor espec­ta­cle que he vist de Daniel Vero­nese, el més essen­ci­al­ment txek­hovià, el més autèntic i emo­tiu. Pura com­moció quan sen­tim el so d'un tret confús, i que­dem expec­tants, escol­tant el silenci suspès en l'aire, men­tre la tragèdia del suïcidi sal­pica arreu, gra­vant en tots els ros­tres la des­es­pe­rant evidència d'un dolor cul­pa­ble. Pura con­tenció i expressió màxima. Arri­bar en un moment de tensió escènica i veri­tat com aquest és treure a la llum el fons de les ànimes dels per­so­nat­ges i ves­sar-lo, la intensa ago­nia d'una fra­gi­li­tat que es va pal­pant al llarg de l'obra. Extra­or­di­nari Kons­tantín (Osmar Núñez), el fill de l'actriu Irina, en el seu reple­ga­ment íntim, entre infan­til i ancià, recull tot l'abisme de l'existència, la inca­pa­ci­tat afa­ble per viure, a l'ombra d'un pes exis­ten­cial impos­si­ble. En Txèkhov, però, tot queda miti­gat per la iro­nia. Ben mirat, en La gavina, tots els per­so­nat­ges figu­ren ser una mica Txèkhov, clara­ment l'escrip­tor Tri­go­rin, que és una sàtira d'ell mateix, o el propi Kons­tantín Trèplev, Kòstia, que s'eri­geix en una paròdia evi­dent.

El que impres­si­ona de Daniel Vero­nese és aquesta capa­ci­tat per ele­var els detalls més nimis, enri­quir i explo­tar fins al paro­xisme les rela­ci­ons calla­des entre els per­so­nat­ges, a través del gest més petit i la mirada més sub­til. En la versió tots expres­sen, contínua­ment, petits mons par­ti­cu­lars insig­ni­fi­cants, ama­rats d'inten­ci­ons que mos­tren el llast d'un uni­vers equi­vo­cat: tot­hom estima a qui no ha d'esti­mar, ningú és cor­res­post, i així esclata la huma­ni­tat més bàsica, l'odi i la gelo­sia, el res­sen­ti­ment, el des­as­sos­sec, i una bru­tal humi­li­ació. I no obs­tant, hi ha un equi­li­bri extra­or­di­nari dins aquesta boge­ria. Per què sem­bla tant injust Txèkhov? No és injust, és tris­tesa, la tris­tesa esquinçadora de l'exis­tir, una sau­dade irònica, perquè, mal­grat tot, l'autor sem­pre aposta per la vida. Però et trenca l'ànima. El direc­tor argentí ha con­ver­tit l'obra en un com­bat de mala llet, una lec­tura vis­ce­ral i des­pi­e­tada, plena de ten­dresa i humor, i d'una veri­tat escènica des­con­hor­ta­dora. El cert és que Daniel Vero­nese ha ins­tau­rat una autèntica i mera­ve­llosa manera de fer, un estil propi. Pot­ser sigui això la veri­ta­ble savi­esa escènica.