No era una catxa, no

L'èxit ha sorprès la mateixa empresa. No sé si Jordi Casanovas les tenia totes quan va proposar l'invent a Salvador Sunyer, director del Temporada Alta. Tampoc crec que fos una catxa –farol, en castellà; “el català correcte, passa'l”–, en tot cas el director del festival va fer confiança a aquest autor hiperactiu, showman ocasional. Sembla que l'experiència ha sortit bé, perquè el que sí que s'ha pogut apreciar durant els diferents combats, i crec que és el més interessant de tot, és que, al teatre, hi ha acudit públic habitual, però també n'hi ha acudit de nou que, per norma general, ha quedat encantat amb tot plegat.

La Planeta de Girona es va omplir ahir de gom a gom per assistir a la final del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, en el marc del festival. Posada en escena seguint la litúrgia de la boxa: públic a tres bandes, fum artificial, un ring –potser és el que va utilitzar Bartís a El box–, micròfon penjant del sostre, àrbitre de negre i amb llacet, canó de llum, música de desafiament i els dos contendents vestits amb barnussos i amb guants de boxa penjant del coll. S'enfrontaven Cristina Clemente (La nostra champions particular) i Jordi Galceran (El crèdit), l'aspirant i el mestre, per un sopar per a dues persones al millor restaurant del món, el Celler de Can Roca.

Va guanyar el mestre, amb un text força més sòlid que, si ha variat durant el transcurs de les eliminatòries, ho deu haver fet de manera imperceptible. El text de Clemente, en canvi, ha anat variant d'eliminatòria en eliminatòria, ahir de manera ostensible, ja que el final és absolutament diferent al dels dos anteriors combats. Això, però, no l'ha fet millorar gaire, fins i tot diria que el canvi de final ha estat contraproduent.

Que els intèrprets serien una peça fonamental, ja es va veure des del primer combat. Ahir, Rosa Renom i Pere Arquillué van llegir el text de Clemente. Renom va enfrontar l'encàrrec amb entusiasme, mentre que a Arquillué li va costar una mica entrar en el joc, fins que un equívoc de dicció va permetre a la seva partenaire posar-lo en situació. Malgrat tot, el text era el que era. Vistes les tres lectures, va ser la parella que el va fer millor.

El text de Galceran, el van llegir Lluís Soler i Francesc Albiol. El primer va mostrar una certa indolència que, al principi, semblava una tàctica, remarcant el contrast entre el que deia, molt gruixut, i la manera de dir-ho, amb un to de veu vellutat, per, posteriorment, fer créixer el personatge. Però no, el peticionari del crèdit es va quedar ofegat en el vellut. D'altra banda, Francesc Albiol hi va posar el mateix que Renom, ganes. A més, es tracta d'un actor que té un punt histriònic que s'adeia amb el seu personatge, un delegat d'una oficina bancària que rep l'amenaça d'un client –a qui acaba de denegar un crèdit– de seduir-li la dona. La millor lectura d'aquest text, la van fer Albert Ribalta i Jordi Martínez en el primer combat, que va acabar amb l'eliminació d'un altre bon text de Guillem Clua, amb lectura per emmarcar de Marc Rodríguez i Ernest Villegas. De fet, l'obra de Clua hagués pogut passar perfectament a la final, així com Red Pontiac, de Pere Riera. La primera lectura del text de Riera, en els quarts de final, va ser la millor de tot el torneig, amb Cristina Cervià i una esplèndida Míriam Iscla, que van saber trobar el to adequat en tot moment, accentuant la comicitat del text i fent petar de riure el públic, a diferència de Mercè Martínez i Rosa Boladeras en la semifinal, en què van riure més elles que els espectadors.

Un èxit, queda clar, que molt possiblement assegura la continuïtat del torneig l'any vinent, a menys que la tisora que darrerament fan funcionar a tort i a dret passi també pel festival. Sense voler ser aixafaguitarres, em queda, però, un dubte pel qual no he sabut trobar resposta, malgrat les bondats ja esmentades del torneig i la bona acollida del públic: aquesta experiència, fa o pot fer que millori la dramatúrgia catalana?