Les passions ocultes

Dins la col·lecció Bio­gra­fies i Memòries d'Edi­ci­ons 62 es publica l'espe­rada cor­res­pondència, Les pas­si­ons ocul­tes. Epis­to­lari com­plet (1957-1976), entre Bal­ta­sar Por­cel i Llo­renç Villa­longa. Amb edició, pròleg i notes de Rosa Cabré, el volum revela infi­ni­tat de detalls dels inter­lo­cu­tors, dos dels nar­ra­dors més impor­tants de la lite­ra­tura cata­lana del segle XX. Tal com explica Rosa Cabré, el docu­ment resulta impres­cin­di­ble per l'estudi de les seves bio­gra­fies i obres: “De Villa­longa, perquè hi explica com incor­pora l'experiència a la con­fi­gu­ració del seu món nar­ra­tiu, i de Por­cel, perquè en el tra­jecte rep un doble impuls biogràfic i de con­cepció del món i la lite­ra­tura que aca­barà assi­mi­lant i que fondrà més o menys trans­for­mat amb la seva manera de mirar i d'escriure.” És, també, un tes­ti­moni interes­sant de fílies i fòbies, i d'afins que els aju­den –com reco­neix Por­cel del suport que li dóna Joan Triadú.

«Círculo Mallorquín

Palma de Mallorca 29. XII. 70

Esti­mat “Odín”:

»Després que et vaig escriure a Andratx vaig saber que eres a Bar­ce­lona amb els teus pares. Avui reb la teva del 26. Aquí també ha nevat molt. Fa fred. Un Nadal clàssic. M'agrada. No puc aguan­tar el fred dins les cases, però m'encanta al camp, als car­rers...

»Crec enten­dre que aquest equi­li­bri entre anar­quia i sin­di­ca­lisme s'ha de per­dre sovint. Tu mateix ho dius: “els anar­quis­tes han fra­cas­sat, i la seva idea és una uto­pia; els comu­nis­tes han creat una dic­ta­dura capi­ta­lista d'Estat...” D'acord. Però a més, en lo que encer­tes ple­na­ment és quan dius que a mi tot això no m'interessa més que com a matèria espe­cu­la­tiva. És així, i m'agrada enor­me­ment sen­tir-me comprès. Jo estic des­lli­gat d'allò que molts cre­uen pro­ble­mes pal­pi­tants: econòmics, polítics, reli­gi­o­sos, soci­als... I no perquè sia un Verga (els Ver­gues, pre­ci­sa­ment per tenir mils de mili­ons no n'estan des­lli­gats), ni un Diògenes, ni un homo de món, sinó perquè tenc molts d'anys, no tenc fills i estic no sé si dir per damunt o més aviat per davall, de mol­tes coses. Del pen­sar i discórrer, no. Fran­ca­ment. És el meu diver­ti­ment.

»Sales és a París. Abans m'escrigué que fins es Reis no surt La Lulú. Dema­nes si ha fet retalls a última hora? Idò, sí. Però en el pròleg, escrit per ell. És a dir, que no atre­vint-se a reto­car-me res ha girat con­tra d'ell mateix la seva fúria des­truc­tora. En el pròleg havia escrit que la pitada que dona­ren a Madrid a Mort de Dama sem­blava, segons alguns, orga­nit­zada pels guer­ri­llers de Crist.

»M'ho con­sultà i li vaig dir que em sem­blava bé, que Ricard Sal­vat també ho veia així. Doncs bé, ara, abans d'anar-se'n a París sem­bla que ho ha supri­mit, “degut a les cir­cumstàncies”. També em sem­bla bé, si ell ho pre­fe­reix. El meu text no l'ha tocat.

»Tenc pen­sat ja con­ti­nuar La Lulú. És llarg d'expli­car... Vull que el desen­llaç que donaré als dos per­so­nat­ges sia la meva dar­rera obra. Ara pens, però, que com tu no conei­xes La Lulú, no et puc expli­car la seva con­ti­nu­ació. En La Lulú, Flo, (el Resu­ci­tao) ha tra­bat molta amis­tat amb el rei de Nord­land. Flo és bo, pur d'inten­ci­ons. Miquel II és intel·ligent i traïdor, fred, enci­sa­dor com un felí, i encara que Flo li cau en gràcia, intenta matar-lo quan creu que li convé. S'equi­voca, però, i Flo li fuig de les mans. Bé, anem ara a la segona part, la que està encara per escriure: Flo es casa amb la Lulú (que havia arri­bat a ser prin­cesa i, després, reina del Nord­land) i, és clar, de fet és Flo el que regna. Al morir, encara jove, tot dos, la Lulú es farà monja. La novel·la tendrà la seva mora­leja: Lulú haurà estat sem­pre feliç i haurà encer­tat en tot, saps per què? El final és pas­calià: perquè des de petita ha resat, cada ves­pre, tres ave­ma­ries. No cre­guis que aquest final sia per dar la raó a les bea­tes. Pot acon­ten­tar també els ateus, si aquests són intel·ligents. La beata es prendrà al peu de la lle­tra que és la Mare de Déu que la salva, però l'ateu podrà pen­sar que encara que la Mare de Déu no hi hagués inter­ven­gut, la fe basta. És més: basta el ritual. (Anècdota: una dama atea demanà a Pas­cal què havia de fer per tenir fe i no sen­tir-se des­em­pa­rada. Pas­cal li digué que començàs per senyar-se, cada dia amb aigua beneïda.)

»Veig que no t'he dit res de Pre­mis Palma, del cacic gallego de 1890 ni de lo del autor d'El dedo ase­sino. Un altre dia. Pot­ser demà o pas­sat. T'ho vull expli­car tot.

»Bé, amb els millors desit­jos pel teu 1971 i que din­tre d'un any puguis betiar (amb aigua beneïda) un petit “Odín”.

»Llo­renç.

-------------------------------------------

»Bar­ce­lona, 12, febrer, 1971

Esti­mat don Llo­renç,

»Ja he lle­git La Lulú, lli­bre enor­me­ment curiós dins la seva pro­ducció. És en pri­mer lloc, com un ballet: l'estil, mogut; les esce­nes, variadíssi­mes, dins el mun­tatge de la sim­pli­ci­tat que tenen les dues acci­ons paral·leles; el to, d'un som­riure com­pren­siu, a esto­nes fran­ca­ment ale­gre.

»A altres lli­bres seus, com La gran batuda o L'àngel rebel, per con­cre­tar-nos als lli­bres del cicle Flo la Vigne, hi ha irri­tació desor­bi­tada –en el pri­mer– i dolo­rosa incom­prensió –en el segon–. A altres obres –Desen­llaç a Mont­lleó, per exem­ple– els que cer­quen for­mes noves de vida són éssers absurds, esbur­bats. Aquí s'hi dóna un fet curiós: els mar­gi­nats, els anor­mals, són els més feliços, més “simpàtics”, més oberts al futur: la Lulú, “immo­ral” o “puta”, és una al·lota encan­ta­dora, que acaba fent un matri­moni per amor, sense tenir que ama­gar res; en Mateu, el tra­pe­lla, troba la feli­ci­tat fugint de l'encar­ca­ra­ment del món per­dut dels seus pares; en Flo la Vigne, rei de car­tes, es mou fent com pas­sos de dansa, amb uns com­panys que l'únic que fan és cre­mar un parell de cot­xes, pren­dre qua­tre dro­gues. En canvi, gene­rals, bur­ge­sos, reis, tots els que estan afer­rats als diners, al poder, que­den ridículs, són assas­sins o resul­ten assas­sins. Miquel II, el més intel·ligent de tots ells, mor pre­ci­sa­ment per inten­tar solu­ci­o­nar els pro­ble­mes i satis­fer la seva ambició per mitjà dels embo­lics, d'inten­tar ser­vir-se de l'opressió cre­ient-la una força encara com­pa­gi­na­ble amb un cert joc de la intel·ligència. I Bob, anqui­lo­sat, no evo­lu­ci­o­nat com Flo, la Lulú o en Mateu, queda també imbècil, mal­grat l'apa­rença avant­guar­dista: l'avant­guar­disme no és repe­tir, sinó crear.

»El lli­bre es lle­geix amb una enorme faci­li­tat. Té l'aire de música de Rameau. És una llàstima el peu de foto que li ha posat en Sales i el pròleg, també d'ell, són deso­ri­en­ta­dors.

»En una carta em deia que faria una espècie de con­ti­nu­ació de La Lulú, o del Flo la Vigne de La Lulú. Si fos així, m'agra­da­ria –si li sem­bla bé– que tingués en compte alguns tex­tos que jo li escriu­ria o que he publi­cat i li envi­a­ria. Seria per a com­ple­men­tar, diguem-ne ideològica­ment, el per­so­natge. Però, això no li faria per­dre una part de la gràcia gai­rebé ado­les­cent, de joc, que ara té? Vostè mateix…

»Una cor­dial abraçada,

»Bal­ta­sar.»