Intensitat emocional

Per què ha sorprès de tal manera l'apa­rició a aques­tes alçades d'una pel·lícula com Los des­cen­di­en­tes? Què té el dar­rer film d'Ale­xan­der Payne per poder esde­ve­nir un petit feno­men de culte? En temps de crisi, allò que compta és la pri­va­ci­tat, els sen­ti­ments, els reduc­tes més íntims on cer­car aixo­pluc de les tem­pes­tes de l'exte­rior. Doncs bé, Los des­cen­di­en­tes ens pro­por­ci­ona tot això. I ho fa amb sen­si­bi­li­tat, sense dra­ma­tis­mes inne­ces­sa­ris, amb un to a mig camí entre el drama i la comèdia que no és tan fàcil d'acon­se­guir com sem­bla. La història d'un advo­cat (mai George Clo­o­ney ens havia sem­blat tan pro­per, tan vul­ne­ra­ble) que s'ha d'enfron­tar amb una dona en coma i dos fills als quals gai­rebé no coneix, amb unes quan­tes sor­pre­ses des­a­gra­da­bles pel camí, dóna peu a Payne per fer una d'aque­lles pel·lícules que fan recu­pe­rar la fe en el millor cinema nord-ame­ricà.

Los des­cen­di­en­tes fun­ci­ona com una mena de meca­nisme que nega les seves pròpies evidències a mesura que avança. Per exem­ple, Clo­o­ney està dis­po­sat a esbron­car el xicot de la seva filla, en apa­rença inso­lent i des­cre­gut, però ha de repri­mir-se quan escolta la seva història. Però no us espan­teu, perquè aquest meca­nisme no és gens mecànic, sinó sem­pre viu, en cons­tant movi­ment, d'un dina­misme que no ve de l'acció super­fi­cial sinó de l'acció inte­rior, de tot allò que ens remou men­tre la veiem. La família és un con­cepte més com­plex del que sem­bla, que conté amor i odi a parts iguals, que no garan­teix res però alhora sap fer créixer el mite de la soli­da­ri­tat quan ja no ens queda res més. Doncs bé, Payne retrata tot això amb un estil de mis­te­ri­osa sub­ti­lesa, cap­tant tots els mati­sos i con­tra­dic­ci­ons: el pla final, en aquest sen­tit, fa posar la pell de gallina.