Amèrica i el beisbol

Les pel·lícules sobre el món del beis­bol cons­ti­tu­ei­xen tot un gènere en el cinema de Hollywood. El to, però, gai­rebé sem­pre és el de l'èpica, el de la lle­genda, des d'El orgu­llo de los yan­quis (1942) fins a Campo de sueños (1989), que fins i tot flir­te­java amb la metafísica espor­tiva. És el con­trari del que passa amb el cinema de boxa, que sem­pre ha estat asso­ciat al film noir, o com a mínim als melo­dra­mes de redempció. Amb Money­ball, Ben­nett Miller –que va debu­tar amb l'apre­ci­a­ble Capote— intenta una de les vari­ants menys freqüenta­des: d'una banda, el beis­bol com a estratègia i com a religió; d'una altra, aquesta obsessió enfron­tada al seu cos­tat més fosc, quan tot esdevé una qüestió de nego­cis. No és estrany que l'opció estilística de Miller sigui extre­ma­da­ment aus­tera, per no dir mona­cal: tot suc­ce­eix en inte­ri­ors en penom­bra, en ofi­ci­nes imper­so­nals, on el pro­fes­si­o­nal que inter­preta admi­ra­ble­ment Brad Pitt posa en joc estratègies polítiques per tal que el seu club tiri enda­vant.

Es tracta de l'Oak­land Ath­le­tics i del seu entre­na­dor, Billy Beane, que als noranta van inten­tar noves moda­li­tats per tal de llui­tar con­tra els clubs pode­ro­sos. Miller i els seus guio­nis­tes, Steve Zai­llian (En busca de Bobby Fisc­her) i Aaron Sorkin (La red social), ni es moles­ten a mos­trar un par­tit sen­cer, no recor­ren per res al sus­pens propi del joc. Tot està vist com una mena de tera­nyina que alhora reflec­teix molts dels mites de la cul­tura ame­ri­cana –la com­pe­ti­ti­vi­tat, l'indi­vi­du­a­lisme, l'esforç— i també com esde­ve­nen miralls de les grans estruc­tu­res capi­ta­lis­tes del país. Money­ball no és una pel·lícula de beis­bol, sinó d'eco­no­mia. I també un gran drama sobre l'èxit i el fracàs.