Carlos Pujol

C

Sovint tinc la sen­sació que la relació del sis­tema lite­rari català amb els escrip­tors del país que legítima­ment han optat pel cas­tellà, es regeix per un cri­teri que té més a veure amb la síndrome d'Esto­colm que amb l'ava­lu­ació literària real. Amb això vull dir que, de manera freqüent, es fa més ressò dels autors que adop­ten una acti­tud hos­til, tèbia o dis­pli­cent de cara a la llen­gua, la lite­ra­tura i la cul­tura cata­la­nes que dels que han con­tribuït a enri­quir el seu entorn, a par­tir d'unes actu­a­ci­ons res­pon­sa­bles i una obra excel·lent.

Aquesta reflexió, trista però certa, imme­di­a­ta­ment em porta a pen­sar en figu­res de la talla humana, intel·lec­tual i artística d'Enri­que Badosa, Pepe Cor­re­dor-Mat­heos o Joaquín Marco, que mai, al meu enten­dre, han rebut el reco­nei­xe­ment que es merei­xen. Després, hi ha finats com Rafael San­tos Tor­ro­e­lla o José Agustín Goy­ti­solo, que, pel meu gust, estan massa rele­gats a l'oblit o sobre­vi­uen en un segon terme. Ara Car­los Pujol s'afe­girà a la nòmina il·lus­tre de des­a­pa­re­guts doble­ment des­a­pa­re­guts, perquè ha dei­xat d'exis­tir física­ment i ara ces­sarà la vida de la seva obra. En el cas con­cret de Car­los Pujol m'he que­dat des­col·locat davant la res­posta sus­ci­tada pel seu traspàs recent. A banda d'algun arti­cle encer­tat de Valentí Puig, Lluís Maria Todó, Fer­nando Valls o David Cas­ti­llo, la res­posta ha estat fran­ca­ment feble, sobre­tot si la com­pa­rem amb la seva excel·lència com a poeta, nar­ra­dor, pro­sista, assa­gista, teòric, crític i tra­duc­tor. Això sí, la notícia, curta i de com­promís, ha sor­tit a tots els mit­jans. Es notava que la major part dels peri­o­dis­tes i comen­ta­ris­tes toca­ven d'oïda i, com a màxim, havien fur­gat una mica a inter­net per asso­lir l'espai regla­men­tari. Un copet d'honor a l'esquena i cap a una altra cosa.

No s'hi val la típica coar­tada que Pujol por­tava la seva excel·lència artística amb una dis­creció abso­luta i vivia d'una manera modesta i reti­rada. La rea­li­tat és la que és i la veri­tat també. El volum de la seva obra lírica reu­nida, Poe­mas (2007), arriba a les 544 pàgines i aplega 15 poe­ma­ris. Pujol és un dels cons­truc­tors del poema llarg modern en cas­tellà i poso les seves recre­a­ci­ons de la vida de Ber­nini i Brow­ning com a tes­ti­mo­nis. El con­junt de la seva nar­ra­tiva, 13 novel·les (!) entre el 1981 i el 2011, és una con­tri­bució extra­or­dinària a la recon­ducció moderna i exi­gent de la novel·la històrica tra­di­ci­o­nal. Qua­der­nos de escri­tura (2009) és una petita joia que recull algu­nes de les refle­xi­ons teòriques més sen­sa­tes i més intel·ligents que he lle­git en molt de temps. Bar­ce­lona y sus vidas (2010) és un dels millors lli­bres que s'han escrit mai sobre la ciu­tat. Les seves tra­duc­ci­ons de Dickin­son, Hopkins, Mar­vell, Pas­cal, Bau­de­laire, Proust i Sales bé val­drien més d'una tesi doc­to­ral.

Se'ns ha girat feina per posar-nos al dia.