Te amb esqueixada

El títol d'aquesta crítica, a més d'aspirar al premi de títol de crítica més idiota del mes, té la seva raó de ser. M'explico. Teresa Solana (Barcelona 1962) és tant una autora que pot prendre un te amb un lector anglès com empassar-se un orujo d'herbes a la plaça de la Virreina de Gràcia. No m'equivoco gaire si tenim en compte els seus lectors al nostre país, els premis que ha rebut –Crims de Tinta per Negres tempestes i Brigada 21 per Un crim imperfecte– i la recepció crítica de les traduccions a l'anglès que ha tingut la creadora de la subinspectora dels Mossos Norma Forester.

Teresa Solana escriu sense cap mena d'afectació d'autora. És efectiva. Sap posar els trens damunt les vies des de la primera línia i enllestir el viatge a un ritme que ni descol·loca ni avorreix. Fica les cartes marcades en el lloc adequat i respecta el lector tant com els seus personatges. El seu ús de la ironia –marca de la casa–, la crítica del seu entorn, els emparenta tant amb veïns propers –Mendoza– com amb llunyans –David Lodge, P.G. Woodehouse o fins i tot el Tom Sharpe menys destraler–. Fregant el sarcasme, la seva crítica, més que social moltes vegades classista, de personatges de l'auca barcelonina, no els fa perdre el respecte pel contrari, allò que està al punt de mira del seu fusell. Té l'habilitat de valorar la distància justa. Amb el personatge, l'entorn, l'ús de la ironia, els arguments intercalats a la trama principal. I llegint-la tens la sensació que és d'aquests autors de novel·la negra que fan fàcil el que resulta complicat: personatges, trames i subtrames, una ciutat, un punt de vista crític que no fa pudor de napalm sobreactuat sinó de victòria del vençut, pur territori irònic.

L'hora zen és una novel·la patrimoni dels investigadors bessons Eduard i Borja. La mateixa Teresa Solana els encarrega un treball de camp de cara a la seva pròxima novel·la: investigar sobre els centres de moda a la ciutat. Es tracta dels centres de medicina alternativa: homeopatia, xacres i incauts new age.

A més d'aquesta feina, però, tenen el veí equivocat –mort i de la CIA, i no per aquest ordre–, una amant venjativa, antiguitats robades i un món de temes més que fan que la novel·la sigui un fresc de l'aquí i l'ara de la Barcelona que no té per què baixar de Gràcia per matar i ser matada. A les cinc en punt: te amb esqueixada.