L'educació portuguesa (1)

En el principi dels temps va ser la revolució com a mite del nou imaginari que advenia. Després va ser el film d'Alainn Tanner A la ville blanche, com a símbol de la ciutat que obria la seva ànima als éssers erràtics. Llavors vam descobrir Pessoa gràcies a les traduccions de Joaquim Sala-Sanahuja per a Llibres del Mall dels Poemes d'Alberto Caeiro i dels Poemes d'Alvaro Campos i de les Odes de Ricardo Reis (Edicions 62). La revista Orpheu (1915) va ser el despertar de la modernitat, i Presença (1927), la consagració d'un projecte cultural que aquí seduïa pel que tenia de fundacional dels nous temps. El país que naixia dels clavells als fusells, de Grândola, vila morena i del gran concert de reconciliació al Coliseu, era un miratge vertiginós.

Vam devorar el Llibre del desassossec (Quaderns Crema), vam viatjar a Lisboa amb quatre rals, ens vam enamorar d'una idea vaga als carrerons d'Alfama, vam llegir Sophia de Mello Breyner i vam escriure poemes en cafès petits, on sonaven fados a la ràdio. Aquell univers fascinava perquè tot el que mostrava era sensible i plural com l'univers, i convidava a fingir que, per fi, havíem arribat a la república dels poetes; el territori de la creació sense límits. Així Pessoa donava existència mental als seus heterònims, i en ells hi trobàvem allò que la nostra cultura mai no ens donaria.

Per insubmís a la vida, Pessoa commou i inquieta sempre. Han passat molts anys d'aquell imaginari construït a partir de l'anhel que a poesia esta na rua. D'aquella memòria excitant, a penes en queden runes embargades per una realitat tan cruel que mai no pairem. Hem oblidat el roig dels clavells de les floristes de Praça Figueira. Només l'aroma enyoradissa dels fados de Míssia, Mariza, Ana Moura, Camané o Carminho ens evoquen que l'únic real és l'instant que transitem. Però en la sotsobra intel·lectual i sentimental, els heterònims de Pessoa s'erigeixen encara més enllà de tota il·lusió ja definitivament diluïda pel pas del temps, en la revelació literària de la realitat que avui ens persegueix. És la lucidesa d'un pensament tan intens com la llum que banya la ciutat en llevar-se, i que puja lenta pel riu i que, pels finestrons, es fica dins les cases i les vides. És aquell instant del dia tan delicat que, a penes un detall, potser l'olor embriagadora de la cafetera, ens fa decidir que sí, que volem ser lisboetes.