La llegenda s'engrandeix

Pocs escrip­tors esde­ve­nen guia per a les noves gene­ra­ci­ons. En el cas d'Anton Txèkhov, veiem com els seus lec­tors no només reno­ven el seu lle­gat sinó que la lle­genda s'engran­deix. Passa en el tea­tre, on pràcti­ca­ment cada any ens tro­bem adap­ta­ci­ons noves de La gavina, L'oncle Vània i L'hort dels cire­rers, però també en la nar­ra­tiva, en què les ree­di­ci­ons són con­ti­nu­a­des. Minúscula, que ja havia publi­cat Una història avor­rida, incor­pora La meva vida, un dels con­tes més ben tre­nats de la seva extra­or­dinària obra. Sense Txèkhov, difícil­ment s'explica la nova nar­ra­tiva nord-ame­ri­cana. Sense la seva influència –per no dir pater­ni­tat– algu­nes de les dre­ce­res que van pren­dre Bukowski, Car­ver i Ric­hard Ford encara serien camins sense asfal­tar.

No puc obli­dar l'efecte que em va cau­sar la lec­tura ado­les­cent de La meva vida, que em va arri­bar a través d'un com­pany de penes. L'edició rebre­gada de Seix Bar­ral em va fer obrir els ulls. La pro­xi­mi­tat que esta­bleix amb el lec­tor només està a l'abast d'escrip­tors de la cate­go­ria de Cer­van­tes i Kafka, és a dir, els que mar­quen època. La meva vida conté alguns dels ingre­di­ents més des­ta­cats del seu estil i també dels temes que va freqüentar. No pas­sen gaire coses, però tot està en una tensió per­fecta. Del seu amic i còmplice Tols­toi, n'hereta la pie­tat, i de Gogol, la decadència sublim, tan ben reflec­tida.

La meva vida recull les des­ven­tu­res del jove Missaïl Polóznev, fill d'un arqui­tecte d'un poble abso­lu­ta­ment cor­rupte. Als 25 anys deci­deix pres­cin­dir dels avan­tat­ges de la seva classe social –prové de la noblesa– i començar a fer fei­nes manu­als, al cos­tat dels cam­pe­rols i dels obrers, que pocs anys després van escla­tar en la Revo­lució d'Octu­bre. L'acti­tud i la consciència del pro­ta­go­nista davant la injustícia que viu el poble és un dels ele­ments de la lec­tura moral del conte que recrea la decadència de la bur­ge­sia russa, que es pre­ci­pita al final: “No conei­xia ni una sola per­sona honesta en tota la ciu­tat. El meu pare accep­tava sub­orns i es figu­rava que els els dona­ven per con­si­de­ració per les seves qua­li­tats morals; els estu­di­ants de l'ins­ti­tut, per pas­sar de curs, feien classe de reforç amb els seus matei­xos pro­fes­sors, que els cobra­ven grans quan­ti­tats...” Davant d'aquest pano­rama, el mar­gi­nal que pro­ta­go­nitza La meva vida acaba esde­ve­nint un refe­rent per a alguns dels joves del poble, que veuen en la seva renúncia un símbol d'hones­te­dat, que s'exem­pli­fi­quen en algu­nes con­ver­ses on se cita l'escala del progrés, la civi­lit­zació i la cul­tura.

Des de la posició de pària, s'ado­narà del pati­ment: “A les boti­gues, a nosal­tres els obrers ens venien la carn podrida, la farina pas­sada i el te que ja havia bullit una vegada; a l'església la poli­cia ens feia anar a empen­tes; als hos­pi­tals els prac­ti­cants i les infer­me­res ens plo­ma­ven...” Mal­grat aquest clima de des­com­po­sició, el per­so­natge no es deixa escla­far, tot i que en cap moment no apa­reix com un heroi romàntic vuit­cen­tista. Com se sap, Txèkhov pre­ce­dia d'una família pobre i el seu avi era fill de la gleva. Al llarg de la seva obra va denun­ciar l'estat de degra­dació que vivia Rússia, amb històries quo­ti­di­a­nes, que poste­ri­or­ment li han donat una gran pro­jecció. El nos­tre escrip­tor no va pertànyer a cap movi­ment, però, com s'ha remar­cat sovint, els seus con­tes com­po­nen una sim­fo­nia deli­cada i, alhora, una emo­ti­vi­tat que el per­pe­tuarà al llarg dels segles.

L'edició de Minúscula és una excusa per revi­si­tar la seva obra. A La meva vida, Txèkhov està pletòric, a l'altura de Tols­toi, Dos­to­ievski i Tur­gue­niev. No el tro­ba­rem èpic ni abjecte, sinó amb la natu­ra­li­tat dels obrers que s'embru­ten en la cons­trucció del fer­ro­car­ril o dels pin­tors que són menys­pre­ats per tot­hom. La gran­desa la mos­tra com el més gran obser­va­dor de cos­tums de la història. En un moment de la seva tra­jectòria va dir: “No he adqui­rit una pers­pec­tiva, ni filosòfica, ni reli­gi­osa, sobre la vida: tots els mesos la can­vio, i per això he de limi­tar-me a des­crip­ci­ons de com els meus per­so­nat­ges s'esti­men, es casen, tenen fills, par­len i moren.” Fent això tant sen­zill, és un geni.